Per mor de la pesta porcina dels senglars no puc anar a córrer pels boscos del rodal. Em queda Vallparadís. Troto, observo, rumio.
Max Roqueta, mort ara fa vint anys, va ser un dels grans escriptors occitans del segle XX. Nascut el 1908, en una família benestant de vinyaters, els seus pares li van parlar sempre en francès, tot i que la llengua del poble, l’occità, encara era ben viva. Però per poc temps: aquella llengua de llarga trajectòria literària, germana de la nostra en més d’un aspecte, humiliada amb el nom disgregador de “patois”, va ser substituïda només en una generació. Novel·lista, narrador, poeta, dramaturg, activista per la llengua i metge, Max Roqueta va sentir que la llengua de la seva obra havia de ser la del seu poble, no podia ser cap altra. El reconeixement que va obtenir va ser molt menor del que es mereixia; tan minoritari que moltes persones cultes de la ciutat on va viure, Montpeller, no saben qui era aquell que dona nom a una plaça / esplanada / pàrquing, als peus de les arcades de l’aqüeducte de Sant Clement. Escriure en occità el va portar a ser un gran escriptor i, paradoxalment, a ser gairebé invisible i a malviure en mort en un aparcament.
Vaig pensar en un poema de Max Roqueta tot trotant, un matí, per Vallparadís. Hi havia una colla de grupets de nois amb motxilla, pantalons i calçat de muntanya i un mòbil a la mà que semblava que els servia per localitzar alguna cosa. Lligant caps, vaig arribar a la conclusió que eren alumnes del Grau Formatiu de Guia en el Medi Natural, i que estaven fent alguna activitat d’orientació o similar. Vaig parar l’orella i totes les converses dels nois eren en castellà. Max Roqueta, al desolador poema “La lengo s’és perduda” explica que els que sabien la llengua, “la terra i a tapat (els ha tapat) les boques”, però sobretot diu que ara “los aucels vòlan sens nom” i que “las èrbas an delembrat (oblidat) lo nom qu’avián, / que degús (ningú) las sona (les crida) pas”. Els catalans, com deu passar a tot arreu on hi ha gent arrelada al seu territori i a la seva llengua, ens hem sentit sempre molt vinculats a les nostres muntanyes, als nostres paisatges i a les plantes i als ocells que els poblen. La toponímia són paraules de terra i de roca i d’alè: els Encantats, el Pedraforca, el Montsant, Queralt, Fontalba, el Paller de Tot l’Any, el Coll de Tanca, la Font de la Portella... Els noms d’arbres, plantes, flors i ocells són joies que lluen saboroses quan ens apareixen i els anomenem: mallerenga, gaig, fotja, cirerer d’arboç, gínjol, teix, boix, paparola, carlina... Però tots aquells nois tan ben equipats sentiran aquesta connexió entre mots i muntanya? A tot el sud de França els ocells i les plantes han oblidat el seu nom i els topònims han estat embastardits per l’absurda voluntat de fer-los més francesos. Aquí ens hem mantingut en una transmissió generacional sense falles, en què el poble es reconeixia en el mirall dels noms del paisatge, dels oficis, de la vida de pagès, l’obrera i la ciutadana i, malgrat la voluntat autoritària espanyola, en el mirall dels poetes. No ens ha passat com al Rosselló o a Occitània, on els pares, avergonyits, van abandonar la llengua pròpia per transmetre’n una de més poderosa als fills. Aquí, ara són els fills els que l’estan abandonant per fondre’s en un grup més nombrós? En una llengua que és un mirall on no ens reconeixem?
Us n’heu adonat? Equipats de muntanya, pugeu a la Serra de l’Obac i mireu com Montserrat emergeix majestuós per sobre de la Vacarissana, i fixeu la mirada sobre el botó de la roda d’aquell rodal d’alzines, torrents i solituds, el Paller de Tot l’Any; només que penseu aquests noms i els mig xiuxiuegeu en un moviment de llavis mentre us n’ompliu els ulls, us respondran, amatents, perquè fins ara han tingut l’oïda fina. Però si no ens hi reconeixem, les muntanyes deixaran de ser el nostre eco. Mudes com les “èrbas, camins, aucèls, pèiras e flors, / traces (parracs) que siam e que lo sabem pas”.