Una idea gairebé revolucionària va portar un petit grup de professionals, ara fa 40 anys, a convertir una granja abandonada a la falda de Montserrat en un espai de tractament i atenció a persones amb drogodependències.
Ho tenien tot en contra, excepte les ganes de canviar el món i la determinació de fer-ho des de la professionalitat i el rigor, deixant enrere enfocaments paternalistes i assistencialistes. Tot per fer en temps duríssims. Qui vam créixer als anys vuitanta recordem la pandèmia de l’heroïna no pels titulars de premsa, sinó perquè la vèiem als barris, a prop de casa, a la família.
Ara, les comunitats terapèutiques formen part de la xarxa d’atenció a persones amb problemes derivats de les drogodependències i altres addiccions comportamentals de la Generalitat de Catalunya i són recursos reconeguts i acreditats. En quatre dècades, l’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat ha millorat en molts aspectes: administratius, legislatius i econòmics. Fins i tot ha canviat el llenguatge, a força d’insistir-hi. Però el camí cap a una societat més justa i igualitària encara té massa entrebancs.
La crisi de l’habitatge està desemmascarant el costat més fosc d’un sistema que castiga les persones més desfavorides; situació que s’agreuja amb factors com el gènere, l’origen o la classe social. A tot plegat s’hi sumen la desinformació i els discursos d’odi, que s’escampen impunement i alimenten una opinió pública cada cop més exposada a la por i la desconfiança, discursos que culpabilitzen les persones més vulnerabilitzades: aquelles que acompanyem i atenem des de les entitats socials.
Cada recurs d’ATRA sorgeix com a resposta als desafiaments socials que ens interpel·len: les addiccions, la salut mental, les violències i l’exclusió. A Terrassa, el pis Ègara va néixer el 1998 com a servei orientat a promoure la inserció i total integració social de les persones amb problemes de drogodependències que, després de passar per un període de deshabituació, necessiten consolidar la seva autonomia en un entorn urbà. L’acompanyament professional facilita aquest procés, però la recuperació no s’acaba quan una persona deixa de consumir o guanya autonomia: també necessita recuperar vincles, sentir-se part del barri i trobar oportunitats reals per participar en la vida comunitària.
El recurs és mixt, però les dones que hi arriben sovint carreguen amb un pes afegit. Moltes viuen l’addicció en secret per la pressió social i familiar, per por al rebuig i al judici de l’entorn. Si són mares, l’estigma encara és més dur: a la discriminació associada al consum, s’hi afegeixen les exigències i els prejudicis de gènere, que les jutgen amb més severitat i dificulten que demanin ajuda. Una mirada feminista és imprescindible per comprendre aquestes barreres i garantir una atenció que respecti els seus drets i les acompanyi sense culpabilitzar-les.
Per això, a ATRA defensem que la recuperació no pot dependre només de l’esforç individual ni quedar limitada a les parets d’un recurs. Cal una xarxa comunitària que aculli, que no jutgi i que ofereixi oportunitats per reconstruir projectes de vida. Davant els discursos que divideixen, assenyalen i exclouen, tenim una responsabilitat col·lectiva: no alimentar l’estigma, defensar els drets i construir entorns on tothom pugui trobar el seu lloc.
Perquè una societat justa és la que es compromet a no deixar ningú enrere.