Quan parlem de discapacitat, la conversa acostuma a girar al voltant de necessitats bàsiques: salut, autonomia personal, feina. Rarament hi entra el lleure.
I, tanmateix, poder triar com passar el temps lliure, sortir a ballar, apuntar-se a un taller o anar de vacances amb els amics és un dret, no un premi que algú concedeix quan sobren recursos.
A l’Associació Daus Vallès fa set anys que treballem des d’aquesta convicció. Prop de 200 persones adultes i grans amb capacitats diverses, i les seves famílies, formen part avui d’un projecte que va néixer per omplir un buit ben concret: la manca d’espais de lleure inclusiu i de transport adaptat a Terrassa. Perquè una cosa és evident: sense mobilitat, no hi ha participació possible. Qui no pot arribar-hi, senzillament no hi és.
Per això el nostre servei de transport adaptat —sis vehicles, quatre d’ells preparats per a cadires de rodes— no és un afegit logístic, és la porta d’entrada a tot el projecte. Cada trajecte que fem cap a un centre de dia, una residència o una activitat és, en realitat, l’exercici d’un dret que massa sovint donem per fet: el de moure’s per la pròpia ciutat.
I un cop garantida aquesta porta d’entrada, el que passa a dins també és una declaració de principis. Al Club Social i a l’esplai setmanal, les persones usuàries decideixen, proposen, cuinen, canten, fan teatre, s’equivoquen i tornen a provar. Prenen decisions sobre la seva pròpia vida quotidiana, per petites que semblin: què cuinar, quina cançó triar, com decorar un objecte. La suma d’aquestes petites decisions és, ni més ni menys, autonomia real.
Les estades vacacionals, que any rere any guanyen demanda, funcionen amb la mateixa lògica: no són “unes vacances especials”, són vacances, amb tot el que això comporta —organització, responsabilitats compartides, imprevistos, diversió— i amb el valor afegit de garantir, de pas, un respir necessari a les famílies que sostenen el dia a dia.
Perquè cal dir-ho clar: sense el compromís de les famílies, cap d’aquests projectes tindria sentit. Però la resposta a la seva dedicació no pot ser només més dedicació. Ha de ser una xarxa de serveis públics i comunitaris sòlida, que no depengui exclusivament de la bona voluntat d’entitats com la nostra.
Terrassa ha fet passos importants en matèria d’accessibilitat i inclusió, però encara queda camí per recórrer perquè el dret al lleure de les persones amb capacitats diverses deixi de dependre de la disponibilitat d’una plaça, d’una subvenció puntual o de la generositat d’algú. Des de l’Associació Daus continuarem reclamant-ho, i seguirem treballant perquè, mentrestant, cap persona es quedi sense la seva sortida mensual, el seu taller de la setmana o les seves vacances d’estiu.
Perquè el temps lliure, ben mirat, també és temps de dignitat.