“Podem jutjar el cor d’un home per com tracta els animals”, deia Kant. Si canviem “home” per ajuntament, la frase encaixa perfectament amb el que passa al Centre d’Adopcions d’Animals Domèstics de Terrassa, d’ara endavant CAAD.
La situació del centre és el reflex d’anys de manca de planificació, amb una no gestió absoluta del centre, com en tants altres àmbits de la ciutat.
Fa poc vaig parlar amb una voluntària del CAAD que m’explicava l’actual situació: un centre saturat, amb la mateixa infraestructura de quan un gos que hi entrava estava pràcticament condemnat. Gàbies insuficients, sense cap condicionament per a les condicions climatològiques extremes (onades de calor cada cop més freqüents i fortes o pluges intenses com les de la passada primavera) que avui ja són habituals. Unes instal·lacions veterinàries que he vist amb els meus propis ulls i que són més pròpies d’un escorxador que d’un espai que hauria de garantir dignitat als animals dels quals la ciutat i el seu govern n’és responsable.
A això s’hi suma una manca de personal que fa impossible mantenir el centre net. La falta d’espai, la falta de previsió i el creixement exponencial d’animals a Terrassa han obligat a enviar gossos a albergs externs, alguns dels quals no permeten l’accés als voluntaris. Els voluntaris ni tan sols poden saber en quines condicions es troben aquests animals. De fet, van ser ells qui van forçar que es fes un llistat dels animals enviats fora, perquè alguns desapareixien sense explicacions.
Tot plegat evidencia una cosa: cal una inversió i una planificació real per ampliar el CAAD. No només per una qüestió animalista —que hauria de ser central—, sinó també per una qüestió econòmica. Externalitzar serveis és car, ineficient i impedeix el control públic. Els albergs podien ser una bona solució temporal en el seu moment, però no s’ha fet res per recuperar els animals i tornar-los a Terrassa.
La gestió interna és igualment nefasta: només hi ha dos treballadors destinats als gossos, un per a cada secció de gàbies, i un per als gats. No existeixen recursos específics per als animals exòtics, cada vegada més habituals, tot i que no hi ha cap protectora a prop. Això augmenta el risc d’accidents laborals, fa que molta feina que hauria de ser remunerada la facin voluntaris, i converteix la neteja en una tasca impossible.
He vist vídeos i fotografies que mostren l’estat del centre: diarrees, paneroles i brutícia acumulada. Tot plegat representa una vulneració flagrant de la legislació de benestar animal. De poc serveix tenir una Regidoria de Benestar Animal si els animals que depenen de l’Ajuntament no reben un tracte digne. Tampoc es pot amagar la manca de gestió darrere de vídeos virals com els del cas dels gats negres o el del gos Tarzán.
En definitiva, els animals del CAAD pateixen maltractament per part d’una administració que hauria de protegir-los. Una ciutat que cuida els animals també és una ciutat que cuida les persones. Cal un canvi total de gestió: un CAAD amb espai suficient i segur per als animals, amb personal adequat, amb un lideratge compromès amb el benestar animal i amb polítiques fortes que fomentin l’adopció i acompanyin les famílies durant el procés per prevenir i tractar problemes de conducta que puguin sorgir.