La concessió a Rafel Comes de la Medalla d’Honor de la Ciutat, a més ser un acte de justícia, ens permet recordar que Terrassa, més enllà de les administracions públiques, la fan institucions privades i persones particulars.
La tasca ingent de Rafel Comes exigia a crits el reconeixement que li ha fet l’Ajuntament de Terrassa. Historiador local no professional -no pas des del punt de vista del rigor, sinó pel caràcter desinteressat de la seva dedicació-, col·leccionista minuciós d’una quotidianitat ara desapareguda, d’una exemplar i total generositat a l’hora d’oferir informació, d’assessorar, d’esmenar errors, Rafel Comes reuneix de sobres tots els atributs que el fan mereixedor d’aquest reconeixement.
S’ha de dir, també, que tota aquesta dedicació a la ciutat de Rafel Comes s’ha d’emmarcar en el seu radical compromís nacional. No el conec prou per dir si és l’historiador local que es va tornar patriota, o si és el patriota que ha trobat l’expressió de la seva estima pel país en la història local. O si totes dues passions s’han alimentat mútuament. Però és una evidència que una cosa va estretament lligada a l’altra, i que mostra com la història et porta a estimar el país, i que sense aquest fonament patriòtic no s’explicaria un treball de tanta excel·lència.
Tanmateix, l’exemple de Rafel Comes ens ha de servir per recordar que la ciutat, més enllà del paper fonamental de les administracions públiques, es construeix des de la iniciativa privada de persones i institucions que són capaces d’assumir un compromís que va molt més enllà de les seves obligacions cíviques, que les transcendeix a favor de la comunitat.
Ara que s’acosta la Festa Major, ho veiem en el paper que hi tindrà la cultura popular, sostinguda per hores i hores de dedicació, i sobretot per molta il·lusió, d’aquests centenars de terrassencs -estaria bé saber de quants centenars o milers parlem- que la fan possible i l’ofereixen generosament a la resta de ciutadans. Ho podem visualitzar, també, en la iniciativa que va ser la construcció fa cinquanta anys de l’edifici principal de Mútua de Terrassa i del que dilluns s’inaugurarà la façana rehabilitada, ara al servei de la sostenibilitat climàtica i energètica. La societat civil, òbviament, és darrere de totes aquestes fundacions que han tingut la iniciativa a l’hora d’atendre les necessitats socials més peremptòries quan l’administració -l’Estat- no hi era ni se l’esperava. I la fal·lera per fer millor la ciutat explica l’existència d’organitzacions com l’Associació Arts Terrassa, impulsors i vetlladors de l’imprescindible Museu d’Art local.
He posat exemples ben diversos -la història local, la cultura popular festiva, una gran institució sanitària, els qui atenen necessitats del més febles, els qui vetllen per l’art...-, per mostrar que el patriotisme terrassenc, o el terrassenquisme patriòtic, el trobem en tots i cadascun dels espais imaginables de la vida local. També en l’ensenyament, l’esport, la naturalesa... Sense perdre de vista, és clar, que darrere de cada iniciativa, de cada organització, de cada institució, hi ha unes persones concretes que, sense mirar prim en el temps que hi ha dedicat, primer han imaginat, després han empès i finalment han consolidat totes aquestes iniciatives.
No és, doncs que l’administració pública sigui el fonament sobre el que tots aquests actors privats construeixen els seus projectes, sinó que és l’administració pública la que es basteix sobre aquesta generositat sòlida, constant i desbordant. Dit d’una altra manera: no és que Rafel Comes existeixi perquè hi ha Terrassa, sinó que Terrassa existeix perquè hi ha Rafels Comes que la fan possible.
Per això, seria interessant, sense haver d’anar enrere en el temps, de disposar d’una galeria -ni que fos digital- dels “il·lustres” que en tots els àmbits fan possible la Terrassa que coneixem i admirem. En part ja ho fan el Terrassenc de l’Any o la Gent de Terrassa d’aquest diari. Però ara es tractaria de tenir un aparador permanent de persones exemplars en qui ens podríem emmirallar i, ni que fos de manera més modesta, a qui podríem mirar d’imitar.