La nostra societat viu instal·lada en la immediatesa. Tot ha de ser ràpid. Tenim poc temps per pensar i encara menys per repensar. En aquest context, la planificació pot semblar un luxe. Però quan parlem d’institucions públiques és, precisament, una obligació.
Les administracions no poden limitar-se a reaccionar davant de cada incidència; han de preveure, planificar i anticipar-se. I, malgrat aquesta previsió, sempre hi haurà imprevistos, perquè una ciutat és un organisme viu i en constant transformació.
Els pressupostos municipals són, probablement, el principal exercici de planificació d’un govern. No són només una relació d’ingressos i despeses, sinó el reflex del model de ciutat que es vol construir. El ple que els aprova és un dels moments polítics més importants de l’any, perquè és quan es decideix on es destinaran els recursos públics i quines seran les prioritats municipals. Per això, els pressupostos tenen una transcendència que sovint passa desapercebuda. Ens indiquen cap a on anirà la gestió municipal, quines polítiques es consideren prioritàries i en què s’invertiran els diners de tots. Evidentment, el dia a dia comporta incidències i situacions inesperades. Precisament per això existeix el fons de contingència: una reserva pensada per afrontar aquells imprevistos que no s’han pogut anticipar.
Ara bé, quan aquest fons s’esgota abans d’acabar l’exercici pressupostari, és legítim preguntar-se què ha fallat. La previsió va ser insuficient? La planificació era deficient? Es van calcular malament les necessitats? Sense ser una prova definitiva, sí que pot ser un indicador que la gestió no ha estat prou rigorosa. El pressupost de l’Ajuntament d’enguany incloïa un fons de contingència d’un milió d’euros, superior al d’anys anteriors, i aquest ja s’ha esgotat. Es pot justificar argumentant que les pluges intenses han provocat problemes al clavegueram? Per descomptat que sí, i de fet aquesta és l’explicació que s’ha ofert. Però aquesta justificació obre una altra pregunta molt més rellevant: quin és l’estat real de les infraestructures subterrànies de la ciutat? El deteriorament del clavegueram no és conseqüència d’un any ni d’una legislatura. És el resultat d’anys d’inversió insuficient en manteniment i renovació. I aquesta manca d’inversió, inevitablement, acaba passant factura.
La comparació és oportuna. Si no es gestionen els boscos, augmenta el risc d’incendis i, quan aquests es produeixen, són molt més difícils de controlar. Amb les infraestructures passa exactament el mateix. Si no es mantenen, els incidents seran cada vegada més freqüents i més greus.
Quan l’oposició critica el govern per manca de previsió no ho fa perquè tingui una bola de vidre. Ho fa aplicant un principi elemental: qualsevol infraestructura necessita manteniment. Quan una avaria és conseqüència directa d’anys de desinversió, difícilment es pot qualificar d’imprevista.
Aquest debat es va produir en el darrer ple municipal. Potser perquè ja som a l’estiu, perquè el cansament s’acumula o perquè l’actualitat ha desviat l’atenció cap a altres qüestions, aquesta notícia ha passat gairebé desapercebuda. I, tanmateix, diu molt sobre el model de ciutat que tenim a Terrassa: un model massa sovint basat en la improvisació, en reaccionar quan el problema ja és damunt la taula, sigui per una incidència o per la crítica social.
Els grans incendis i les seves conseqüències ens ofereixen una metàfora molt clara. Quan només ens fixem en les flames, oblidem tot allò que no s’ha fet abans perquè aquell incendi no arribés a produir-se o perquè fos menys devastador. Les administracions tenen l’obligació de treballar durant tot l’any per prevenir riscos, minimitzar incidències i mantenir en bon estat els serveis públics. Si no es fa manteniment, hi haurà més avaries, més enfonsaments i més emergències. En aquest context, parlar d’un pacte d’Estat en matèria de prevenció d’incendis té tot el sentit. Les responsabilitats estan repartides entre diferents administracions: els ajuntaments han d’elaborar i executar plans de protecció; les comunitats autònomes han de proporcionar recursos i, quan calgui, assumir les seves competències; i l’Estat ha de garantir que totes les administracions compleixen les seves obligacions o intervenir quan aquestes fallin.
Però aquesta mateixa cultura de la prevenció també hauria d’aplicar-se a la gestió municipal. Un fons de contingència és una eina necessària, però no pot convertir-se en un recurs habitual per compensar la manca de planificació. Esgotar-lo no és, per si mateix, un indicador de bona gestió. Massa sovint és el símptoma que el pressupost no havia previst adequadament les necessitats reals de la ciutat o que s’han ajornat inversions imprescindibles. Gestionar bé no és apagar incendis; és evitar, tant com sigui possible, que arribin a produir-se.