Carolina Riera, participant dels Tres Tombs
El Diari de Terrassa publicava la notícia que la ciutat no celebrarà els Tres Tombs aquest any per manca de relleu generacional. Una notícia que, per a molts de nosaltres, no és només una informació més, sinó un cop directe al cor.
Escric aquestes línies com a participant dels Tres Tombs des que tinc ús de raó, com a amant de la festa, però sobretot com a persona que estima profundament els cavalls. Com molts altres participants, aquesta no és una afició passatgera: és una festa que portem a la sang. És una herència que ens han deixat els nostres avis i, en el meu cas, el meu pare. Per a mi, sense cap dubte, el dia de Sant Antoni ha estat sempre el dia més important de l’any.
La festa dels Tres Tombs no és només una desfilada. És història viva. Durant segles, el cavall va ser un pilar fonamental de la societat: a les feines del camp, al transport, al comerç i a la supervivència de moltes famílies. Quan no existien tractors, cotxes ni maquinària, el cavall era la força que feia possible el dia a dia, i sovint la font d’aliment i de subsistència de moltes llars.
Sant Antoni Abat és la festa dedicada a aquests animals que tant van donar, i els Tres Tombs són el record simbòlic d’aquesta importància. És una manera d’explicar als més petits —i de recordar als més grans— d’on venim, quin paper van tenir els animals en la nostra història i per què mereixen respecte.
Soc aficionada al món eqüestre des de ben petita. Per a mi, l’equitació no és només un esport: és un estil de vida fet de compromís, sacrifici i aprenentatge constant. És un món en què mai acabes d’aprendre, en què sempre hi ha marge per millorar i en el qual mai et sents del tot complet. També és una escola de valors: responsabilitat, constància, respecte i estima pels animals.
Parlo en nom de molts participants de Sant Antoni quan dic que som els primers animalistes. Ramaders, aficionats, genets i amazones professionals som els que vivim en primera persona el que implica tenir cura d’un cavall: bona alimentació, veterinaris, vacunes, ferratges cada cinc o sis setmanes, esquilar, comprar material, muntures, mantes d’hivern i guarnicions. Tot això amb un cost econòmic elevat, assumit amb responsabilitat i amor.
Més enllà del cost, hi ha el dia a dia: netejar fems, treballar els animals, cuidar-los, conèixer-los i gaudir-los. Puc assegurar que mai permetríem que els nostres cavalls passessin una mala estona. Som els primers interessats en el seu benestar.
Per això, crec que per opinar i criticar en nom del benestar animal cal coneixement. El benestar no es pot jutjar des de fora ni des del desconeixement. Abans de cridar, cal aprofundir, endinsar-se en aquest món, veure com vivim els cavalls, com els cuidem, com els respectem i què implica realment tenir-ne un al teu càrrec cada dia de l’any. Només després d’entendre aquesta realitat es pot tenir una opinió fonamentada. Opinar sense conèixer la realitat és injust, especialment quan es posa en dubte la dedicació de persones que hi deixen temps, diners i una part molt important de la seva vida.
El dia abans de Sant Antoni els nervis són a flor de pell. Els preparatius, la neteja del material i del cavall, vestir-lo amb els millors guarniments, sigui de doma clàssica o vaquera. Aquell dia tots som amics, units per una mateixa afició i un mateix respecte. Els cavalls, avui, no treballen com abans: avui estan cuidats com reis.
Perdre els Tres Tombs no és només perdre una festa. És perdre memòria, identitat i una tradició que connecta generacions. És deixar que una part de la nostra història s’esborri en silenci.
Potser el repte no és acceptar la desaparició, sinó preguntar-nos com podem cuidar, explicar i transmetre aquesta festa perquè les noves generacions la sentin com l’hem sentida nosaltres: no com un espectacle, sinó com una herència viva.