Encara recordo perfectament aquell tarda on plegant de l’escola vaig veure com un nano de 7-8 anys s’enfilava per una canonada de la paret de l’escola grimpant com un autèntic mico.
Espectacular però alhora molt perillós. Agafat a uns sis metres del terra em va mirar… “Baixa d’aquí que et pots fer molt mal…” li vaig dir.
La mare, que xerrava amb unes amigues al costat de l’escena, li va dir el que per mi seria una de les frases de l’any: “Mira què et diuen! Ja veuràs quan li expliqui al teu pare!”. Déu n’hi do, oi? Doncs aquest fenomen s’està escampant de manera molt perillosa.
Fa poc a Madrid vaig participar en una taula rodona i la responsable de recursos humans d’IBM exposava que a la seva empresa els agradava molt parlar del concepte “ownership” per damunt del de “responsabilitat”. La responsabilitat és quan fas les coses que toquen perquè te’n sents responsable i per ètica professional. La gràcia de l’“ownership” és treballar sentint que l’empresa és teva i aquest sentiment fa que la teva implicació es multipliqui de manera exponencial. Agafar el màxim de responsabilitat en el teu camp d’actuació i en el teu equip. Aquest serà un dels grans reptes dels nous líders treballant amb unes noves generacions que sovint només es miren el melic i a qui, el seu entorn, sobreprotegeix de mala manera.
Diuen que fer el que toca i quan toca és responsabilitat individual i fins ara s’ha cregut que l’amo, el director o l’entrenador eren els responsables d’exigir i controlar que tothom fes aquests deures necessaris pel bé de l’equip. Doncs jo ara tinc ben clar que això no ha de ser així, aquest punt d’exigència amb un mateix i amb els altres ha de ser responsabilitat de tothom. Quan un company d’equip s’escaqueja o eludeix les seves responsabilitats no cal esperar a que ho detecti l’entrenador i li ho recrimini. Un equip madur i guanyador serà aquell on tots els seus membres sentin que aquella escaquejada o aquella mala actuació és responsabilitat de tots i afecta de manera evident a la cultura de l’equip… O el marrec que pujava per la tuberia només era responsabilitat del pare? O aquell jugador que sempre es queixa i s’escaqueja només és responsabilitat de l’entrenador?
Quantes vegades en la meva etapa de mestre d’escola havia sentit el terrible comentari d’un professor que observava com en una excursió uns nens es tiraven pals o pedres: “Ah, és igual, no són els del meu curs, són els de 6è…”. Els anirà malament als equips que tinguin aquesta cultura… Aquell equip que aconsegueixi que tot el teu equip tingui mentalitat ownership estarà competint a un altre nivell. Mentrestant, els altres s’ofegaran buscant culpables, navegant entre les excuses, les justificacions o les queixes perquè clar, “això no és responsabilitat meva…”. Pensem-hi!