En pocs dies de diferència s’ha conegut el tancament de dos establiments d’aquells que en diem “de tota la vida”, ni que només sigui de tota la vida nostra, ara que ja en tenim força. I fa mal.
Ja n’he parlat altres vegades d’aquests tancaments d’establiments, potser no emblemàtics en sentit estricte, però sí molt arrelats al paisatge modern de la ciutat. D’establiments històrics-històrics, a Terrassa, no sé si en queda cap. I antiguitats de fa cinquanta o cent anys ja són tot una demostració de resistència en un país com el nostre amb tan poca memòria, i a vegades fins i tot tan irreverents amb el passat.
Que tanqui el Quiosc del carrer Nou de Sant Pere, o la perfumeria Marfil dels carrers dels Gavatxons i Raval, no té gaire rellevància des del punt de subministrament dels seus productes. Els diaris i revistes -els pocs que es llegeixen- es poden rebre a casa o es poden llegir al mòbil, la tauleta o l’ordinador. I els productes de perfumeria, ni que fossin tan selectes com els de Marfil, segur que es poden trobar en aquests grans establiments situats a poca distància o es poden demanar per Amazon. No: la pèrdua no és pels productes que ens servien.
I, tanmateix, la pèrdua és greu. Gravíssima. En primer lloc, perquè en aquests establiments a més de productes hi trobaves persones. Sempre les mateixes, i per tant hi acabaves establint llaços de confiança. Et donaven un consell i el podies seguir a ulls clucs. Sabies no tan sols que no et volien enganyar, sinó que no ho podien fer si pretenien que hi tornessis! El gran valor d’aquests comerços eren les persones que complien una doble condició: estimar l’establiment i la feina, i estimar la clientela. Eren comerços, i alhora espais de socialització. Eren l’antiga amiga de la meva germana i aquell xicot que sempre et trobava allò que no trobaves amb cara riallera. Eren un vincle únic amb la ciutat, que no era repetible enlloc més.
En segon lloc, aquests comerços eren paisatge. També únics. On més hi hauríeu trobat un Marfil o un Quiosc com els de la Mireia, la Núria o el Joan? Enlloc. Ho he preguntat al ChatGPT, i no m’ha trobat cap perfumeria de nom Marfil enlloc del món. Única! Una originalitat avui gairebé impossible de defensar. Aquesta dimensió “única” és el que feia diferent cada ciutat, i fins i tot el que podia justificar passejar-hi. No com ara, que a tots els centres del món hi trobes les mateixes marques, amb els mateixos productes, amb un disseny i decoració idèntica. Té cap sentit viatjar i passejar per on tot és conegut?
Certament, a Terrassa encara queden alguns establiments únics. Pocs, però queden algunes famílies regentant comerços únics. No sé si seríem a temps de fer-ne un cens. Dels que ens han deixat, i dels que queden. Dels que feien -i, modestament, encara fan- de Terrassa una ciutat diferent. Potser se’n podria fer un llibre amb fotografies...
Ara, el risc és que en el seu lloc passin una de dues coses. Que quedin anys i anys tancats, i ja em direu quina entrada tan trista quedarà al carrer Gavatxons. O que s’hi instal·li una franquícia, d’aquesta tan adotzenades, probablement de nom i rètols en espanyol -que l’autoritat tolerarà ni que incompleixi la llei-, amb personal anònim que, cada vegada que hi entris, serà diferent, i que al cap d’un mes, tancarà per incompetència i amb la indiferència de la ciutat, sense que ningú els plori.
Als que se’n van, i que ara plorem, cal agrair-los l’excel·lent servei que ens han ofert, particularment el servei cívic a la ciutat. Els trobarem a faltar tant els qui n’érem clients com els que no, però que també comptaven amb la seva presència visual, amb la vida que infonien als seus respectius carrers. I als que vinguin, si ve algú, cal desitjar-los que notin el buit i el pes d’allò que ara pretendran omplir.