La revolució que ve no serà industrial ni francesa. Serà humana. I començarà quan una societat descobreixi que ja no pot viure de les promeses dels seus governants. Hi ha alguna cosa que s’està trencant a Europa. No fa soroll, no apareix sempre als titulars i no es pot mesurar únicament amb els índexs de la borsa, les xifres de creixement econòmic o les estadístiques d’ocupació.
És una esquerda molt més profunda, molt més perillosa i molt més difícil de reparar: estem perdent la confiança en el futur, en les institucions i en els valors que ens havien promès que farien possible una vida digna.
Durant dècades, Europa va construir un relat que ens permetia mirar endavant. Ens van parlar de progrés, de drets, d’igualtat d’oportunitats, de solidaritat i d’estat del benestar. Ens van explicar que, si estudiàvem, ens formàvem, treballàvem i contribuíem a la societat, podríem construir un projecte de vida, tenir una feina digna, accedir a un habitatge, formar una família si així ho volíem i envellir amb una certa tranquil·litat. No ens prometien una vida perfecta, però sí una cosa fonamental: que l’esforç tindria sentit i que el futur no seria necessàriament pitjor que el present. Avui, però, aquesta promesa s’està esquerdant. I el que és més preocupant és que hi ha tota una generació que ja no s’ho creu.
El jovent estudia, es forma, acumula titulacions, domina noves tecnologies i es prepara per a un món que canvia a una velocitat vertiginosa. Però quan arriba el moment de començar a viure, descobreix que tenir una bona formació no garanteix una feina estable, que treballar no sempre permet arribar a final de mes i que pagar un lloguer pot convertir-se en una missió gairebé impossible. Se’ls exigeix experiència quan encara no han tingut l’oportunitat d’adquirir-la, compromís quan els contractes són precaris i responsabilitat quan la societat no els ofereix les condicions mínimes per emancipar-se. Hem creat una societat que exigeix als joves que es preparin per al futur mentre els posa cada vegada més obstacles per poder tenir-ne un.
I després ens sorprèn que estiguin desencantats. Ens preocupa que no confiïn en les institucions, que qüestionin els partits tradicionals, que s’allunyin de les estructures polítiques de sempre o que busquin respostes en discursos radicals. Però potser hauríem de deixar de valorar els joves i començar a preguntar-nos què els hem fet, com a societat, perquè hagin deixat de creure en nosaltres. No podem demanar esperança a qui només rep incertesa. No podem exigir paciència a qui veu com passen els anys sense poder construir el seu propi projecte de vida. I no podem parlar de cultura de l’esforç a persones que s’esforcen cada dia i, malgrat tot, continuen quedant-se enrere. El problema no és que els joves no vulguin treballar, comprometre’s o assumir responsabilitats. El problema és que cada vegada hi ha més persones que es pregunten per a què serveix tot plegat si el resultat de tant esforç és, massa sovint, una vida precària.
Mentrestant, l’habitatge, que hauria de ser un dret bàsic i una condició indispensable per a la llibertat personal, s’ha convertit en un dels grans símbols de la desigualtat. Per a molts joves, marxar de casa no és una decisió vital, sinó un privilegi econòmic. Formar una família es converteix en una operació de risc. Tenir fills es posposa indefinidament. I els projectes personals queden subordinats a una qüestió cada vegada més dolorosa: ens ho podem permetre?
Quan una societat converteix les necessitats essencials en privilegis, alguna cosa ha deixat de funcionar. I quan això afecta una generació sencera, ja no parlem d’un problema individual, sinó d’un fracàs col·lectiu.
Europa no és aliena a aquesta realitat. Portugal, Espanya, Itàlia i França, entre d’altres, viuen tensions socials, polítiques i econòmiques diferents, però comparteixen debats sobre el cost de la vida, l’accés a l’habitatge, la confiança institucional i la sensació d’inseguretat davant del futur. També hi ha països com Albània, amb una trajectòria i unes circumstàncies diferents, on les expectatives de progrés, les oportunitats i la relació amb Europa formen part d’un debat intens sobre el futur. No són realitats idèntiques, ni tots els països avancen en la mateixa direcció. Però seria un error no veure el fil que connecta moltes d’aquestes inquietuds: quan la política deixa de donar respostes convincents als problemes reals de la gent, altres discursos ocupen el seu lloc. I el malestar no s’atura a les fronteres europees. Als Estats Units, a l’Argentina i en molts altres països d’Amèrica i del món, una part de la població expressa una profunda desconfiança envers les elits tradicionals, les institucions i les promeses del sistema. Les causes són diverses, les respostes polítiques també i no tots els canvis són necessàriament positius.
Ens trobem davant d’una crisi de confiança en el contracte social que havia de permetre conviure, progressar i compartir oportunitats. I aquí és on hauríem de començar a preocupar-nos de debò. Perquè ja hem viscut altres moments en què la humanitat ha estat incapaç de reaccionar davant d’una realitat deprimida. Durant anys, una part de la societat va negar o minimitzar l’emergència climàtica, com si la natura hagués de demanar-nos permís per recordar-nos els nostres límits. Avui, els efectes del canvi climàtic són una realitat que no podem ignorar. Hem après, massa tard en alguns casos, que negar un problema no el fa desaparèixer.
Amb el desencís social ens pot passar exactament el mateix. Podem continuar discutint sobre les enquestes, les campanyes electorals, els eslògans i les estratègies de comunicació. Podem continuar culpant els joves de no implicar-se, les famílies de no educar prou, els treballadors de no esforçar-se o els ciutadans de no entendre la complexitat del sistema. Podem fer veure que tot és una qüestió de percepció i que el temps ho tornarà tot a la normalitat. Però el desencís no desapareix perquè deixem de parlar-ne. S’acumula. I quan s’acumula durant massa temps, es transforma en ràbia, en ruptura i en una necessitat profunda de canviar les regles del joc.
Potser el que estem veient és el començament d’una revolució. No una Revolució Industrial, perquè aquella va transformar la manera de produir. Ni una Revolució Francesa, perquè aquella va qüestionar l’ordre polític i social del seu temps. La revolució que s’està gestant pot ser molt més transversal: una revolució de les expectatives, de la confiança, de les relacions entre la ciutadania i el poder, de la manera com entenem el treball, la dignitat i la vida. Una revolució humana.
No necessàriament perquè tothom surti al carrer, sinó perquè cada vegada més persones poden deixar de creure en allò que fins ara semblava indiscutible. En la idea que treballar sempre compensa. En la convicció que les institucions saben protegir-nos. En la promesa que els nostres fills viuran millor que nosaltres. En la creença que el progrés econòmic, per si sol, significa progrés humà.
Quan aquestes certeses desapareixen, una societat entra en territori desconegut. I el perill és que el buit no l’ocupin la solidaritat, la justícia o la regeneració democràtica, sinó el ressentiment, la desinformació, l’autoritarisme i la recerca de culpables fàcils.
El veritable fracàs d’Europa no seria deixar de ser la primera potència econòmica del món. Seria convertir-se en un lloc on les persones haguessin de renunciar a viure dignament per poder continuar existint.
I encara som a temps d’evitar-ho. Però no ens en sortirem amb més propaganda, amb promeses buides ni amb discursos que només busquen guanyar les pròximes eleccions. Ens en sortirem si tenim el coratge de mirar la realitat de cara, reconèixer els errors i tornar a situar la persona al centre de les decisions.
No podem continuar demanant confiança sense demostrar que som dignes de rebre-la. No podem exigir compromís sense oferir oportunitats. No podem parlar de valors mentre tolerem que la dignitat humana quedi subordinada als interessos econòmics, electorals o personals d’uns quants. I, sobretot, no podem esperar que una generació construeixi el futur si li estem tancant les portes del present.
Europa, desperta’t. No estem parlant només de sous, de lloguers, de governs o d’eleccions. Estem parlant de la confiança que permet a una societat continuar caminant unida. Estem parlant de dignitat. Estem parlant d’humanitat.