Un fenomen aterridor i imprescindible al Cinema Catalunya. La nova i esperadíssima pel·lícula dels Javis, “La bola negra” (Espanya, França, 2026), projectada amb un enorme èxit —i essent molt difícil trobar-hi entrada durant les primeres setmanes—, ja ha desbancat un altre “blockbuster”, “El 47” (Espanya, 2024), en nombre d’espectadors acumulats i ocupa la tercera posició al particular pòdium de la sala, escalant, indefectiblement, per arrabassar-li el primer lloc a la intractable “Casa en flames” (Espanya, Itàlia, 2024). El cinema espanyol farcit de talent català està “on fire”! I, certament, “La Bola” està desfermant un autèntic fenomen, esdevenint una producció tan necessària per la seva temàtica com per la seva crua denúncia històrica. No us la perdeu si encara no l’heu vista!
Vides trencades en el paper i la pantalla
Marxar de la sala fosca em va deixar una profunda sensació d’injustícia i mala llet. En el mateix sentit, el públic acostuma a sortir força tocat emocionalment de la majoria de les ssessions que la projecten al nostre cinema. Més indignació i tristor, ipso facto, quan, en arribar a casa, reobria la memòria i rellegia velles cartes i documents trobats a l’arxiu familiar. La gran pantalla ens mostra vides alterades per l’estupidesa humana i l’enormitat de la ignomínia, i la documentació real, en paper, així ho testificava. Vides destrossades, trencades, aniquilades. I és que, a Terrassa i a tot Catalunya, qui no té un familiar llunyà o proper —amb més tracte o no tant, compartint gens i trets o no gaires— que no hagi estat ajusticiat, afusellat, assassinat, torturat, desaparegut en combat, abatut en el fragor de la batalla, exiliat, refugiat o empresonat en el transcurs de la maleïda Guerra Civil espanyola?
Recordant les víctimes
Tant per la banda materna com per la meva línia paterna trobo desgràcia per tot arreu. Cap família es va salvar de la calamitat i del trauma. Els fils de la genealogia ressegueixen un munt de casos: joves oncles del meu pare pertanyents a la «lleva del biberó», morts; el meu avi patern, ferit de gravetat; d’altres, tant de part de pare com de mare, exiliats a França... Penúries a dojo.
La germana de la meva mare es va casar amb un parent de qui fou president de la Generalitat de Catalunya, l’honorable Lluís Companys i Jover; el germà d’en Companys era l’espòs de la germana de la mare del marit de la meva tieta. Des de l’exili al país veí estant, el fill del president —ingressat en un sanatori psiquiàtric— s’havia perdut a conseqüència d’un bombardeig. Per aquest motiu, en Lluís va retardar el seu marxar davant l’ocupació nazi, i fou detingut per la policia militar alemanya.
El destí va convertir en màrtir el transcendental polític, advocat i periodista —segons atesten els ben coneguts registres d’afusellament—, igual com va ser executat el dissortat poeta Federico García Lorca; també el seu gran amor dels darrers anys, Rafael Rodríguez Rapún, futbolista, secretari de la companyia teatral universitària La Barraca i personatge del film; com, tanmateix, va ser passat per les armes l’oncle de la cosina germana del meu pare, a qui una xusma de vencedors assedegats de sang va anar a buscar com a una presa de caça al mateix taller tèxtil Tatché Roca de l’antic carrer Rosario de Acuña —avui, Josep Trueta— on treballava. Fou detingut, traslladat a la presó Model de Barcelona cap al 1939, sotmès a un consell de guerra sumaríssim (Causa 17311/39) i condemnat a la pena capital després de patir, molt possiblement, tortures sistemàtiques. La seva mare i la seva germana van acudir al penal barceloní sense defallir per aconseguir commutar la pena, assolint ajornar l’execució fins a tres vegades. La quarta temptativa, malauradament, va ser en va: quan hi van arribar de matí d’hora, ja havia estat conduït al Camp de la Bota, on fou afusellat el 13 de maig de 1943 als quaranta anys. Les seves restes descansen al Fossar de la Pedrera de Montjuïc.
Els “sense nom”
Tots els esmentats són casos concrets, famosos o gens coneguts. Hi ha membres vinculats a la meva nissaga, però podrien ser de qualsevol altra família terrassenca, amb els qui es va escarnir el despietat atzar dels esdeveniments i dels quals en sabem el desenllaç per haver estat ben documentat. No pas com tants d’altres, molt més anònims, els «sense nom», que jauen a les cunetes de les carreteres o arreu i encara no han estat trobats, o que mai seran recuperats. Tots ells i elles, sense excepció, santificats a conseqüència de la terrible xacra de la barbàrie.
Una loteria dantesca
I aquí va un missatge de recordatori així mateix per a les noves generacions que potser han oblidat els testimonis colpidors i esgarrifosos dels més grans, de les seves vivències del passat. Tant els papers del meu arxiu familiar, com la cinta dels Javis, ens ho recorden a crits des de la foscor més profunda de la nostra Història recent; en el sorteig, sovint ingrat, de la vida, a totes aquestes malaurades persones, els va ben tocar la bola negra! Bola negra! Bola negra!