Dimarts passat, 20 d’octubre, vam inaugurar a l’ESEIAAT la Sala Àgora UPC Terrassa, una sala d’actes ubicada a l’edifici TR5 de l’Escola.
Es tracta d’una sala que va quedar clausurada des de la covid a causa de les seves carències, a l’espera que arribés el moment oportú... i finalment el moment ha arribat.
Podríem descriure la sala a partir de les seves especificacions i capacitats tècniques, però l’interès de l’espai va bastant més enllà de la mateixa obra. Quan hom fa una intervenció en un edifici, i especialment un edifici públic, s’espera que el resultat, a més d’acomplir determinades necessitats funcionals i estètiques, expliqui també com vol projectar-se una institució, què vol ser i com vol ser vista. I és en aquest punt en què fer coincidir la inauguració de la Sala d’Actes de l’edifici TR5 amb el 10è aniversari de la creació de la ESEIAAT permet contemplar la Sala com una metàfora.
A hores d’ara no cal recordar que l’ESEIAAT és el resultat de la fusió de dues escoles amb llarguíssim recorregut. Tanmateix, potser sí que cal parar esment en què si bé un acte administratiu que crea una institució pot tenir una data concreta en què apareix escrit en un DOG o un BOE, construir una comunitat és quelcom que porta anys.
I potser la pregunta és... cal que una institució sigui una comunitat? Cal que el conjunt de persones que la formen vagin més enllà de la funcionalitat que hom espera d’elles? Aquesta és una pregunta complicada, i ara com ara només sé respondre des de la meva experiència. I la resposta és que sí, cal que es creïn lligams més enllà de la mateixa feina, cal que es creïn records compartits i cal que es construeixin sentiments de pertinença. Cal que la institució sigui capaç d’expressar-se amb símbols que tots els seus membres reconeguin i facin seus.
I això no vol dir necessàriament que el resultat sigui una comunitat unida ni homogènia. Si prenem la diversitat de l’ESEIAAT hi trobem cultura industrial, aeroespacial, audiovisual. Hi trobem disciplines molt diferents i col·lectius molt especialitzats en allò que els ocupa. Tota aquesta diversitat, que en el seu moment (fa 10 anys!) podia complicar la fusió, ara representa la seva riquesa, ara forma part de la potència de l’Escola. Certament, ni unida ni homogènia, si no alineada i orgullosa de la seva diversitat. I això ens passa en una institució plural com és la mateixa universitat, on es demostra cada dia que el seu valor consisteix a aconseguir que persones i disciplines diferents generin alguna cosa que no podrien generar separadament.
Fem balanç: què ha canviat en deu anys? Podem fer el llistat de projectes que hem aconseguit, de com han variat els nombres i indicadors, podem parlar de xifres, de pressupostos, de premis, de metres quadrats, de presència en llocs on abans no teníem presència... però seria tot això el balanç? Jo crec que no, crec que el balanç és la mateixa percepció del que hem arribat a ser, és la identificació d’un projecte, és, en definitiva, la creació d’una identitat de comunitat.
I tornem a la Sala Àgora UPC Terrassa, perquè ara pren tot el sentit no definir-la des d’un punt de vista funcional ni acadèmic, sinó des del punt de vista de tot el que volem que hi arribi a passar: debat, trobada, discussió, cultura, ciència, empresa, estudiants, música, comunitat, societat. En una sala que porta com a nom Àgora, que evoca trobada, i UPC Terrassa, que anuncia una aposta conjunta i un front comú de campus, d’UPC, molt més enllà de la mateixa ESEIAAT i anunciant un Campus amb personalitat, projecte i presència.
Un Campus en un espai privilegiat, en una Terrassa vibrant i en un Vallès imparable, en un territori industrial, tecnològic i empresarial extraordinàriament potent.
Un espai que és alhora perifèric i central. Perquè la centralitat no depèn només de la geografia o de la proximitat als centres de decisió, sinó de la capacitat de generar talent, coneixement, innovació i transformació. I per tot això, no hi ha prou amb «estar» a Terrassa. Cal formar part del territori, relacionar-s’hi, transformar-lo i alhora connectar-lo internacionalment, des d’unes arrels locals a una projecció global.
El passat 20 d’octubre no vam celebrar només que tenim una nova sala d’actes; vàrem celebrar deu anys de construcció col·lectiva amb el just reconeixement a les persones que hi van ser, que van pilotar el procés i que, des de la generositat i des de l’audàcia ho van fer possible. Si bé els laboratoris, les aules i els despatxos són necessaris, els llocs on trobar-nos són imprescindibles. Ara obrim un nou espai i el que el convertirà realment en una Àgora serà el que la comunitat hi faci. I serà en espais com l’Àgora UPC Terrassa que es bastirà l’escola dels pròxims deu anys.