No hauria d’haver passat per alt a ningú l’article publicat al Diari de Terrassa el passat 3 de juny, “INFERCAT (Inflació Ferroviària de Catalunya)”. Amb dades precises, Manel Larrosa detallava la magnitud de l’aixecada de camisa que són els actuals plans ferroviaris.
Que l’acord pels pressupostos assolit pel govern català per al 2026 era una ensarronada era una evidència, si no portaves el carnet d’algun dels partits signants enganxat al front. Que l’aprovació dels pressupostos del 2026, quan ja hagi passat més de la meitat del període d’aplicació, s’hagi posat en funció d’acords que s’hauran de complir la setmana dels tres dijous, és notori que només es pot qualificar de “xut cap endavant” i que l’arreplegui qui vingui darrere.
És el cas de l’Agència Tributària catalana. Un acord que promet anar ampliant-la els propers anys tot i saber que el govern espanyol més progressista i enrotllat de la història no té cap intenció de traspassar-li res. Però encara més delirant és el compromís d’un corredor ferroviari orbital que ja havia estat anunciat fa vint anys per un altre socialista, que ara s’estudiarà a partir del 2030, i que no es completarà fins al 2041, quan ningú no sap qui governarà aquí i allà. I amb l’experiència de quin sol ser el compliment de les inversions a Catalunya, suposant que es mantinguin les prioritats, o que la tecnologia no hagi definit necessitats diferents de les que ara s’imaginen, és una aposta guanyadora dir que no s’hi compti fins per més enllà del 2050.
Ara bé, a part de la desconfiança política, hi ha una objecció amb fonament objectiu, i és la que descriu Larrosa. A partir d’una llista de quin és el planejament actual pel que fa a línies ferroviàries, Larrosa calcula que al pas que anem caldrien uns 150 anys per executar-les. Els detalls els els deixo per a quan llegeixin l’article sencer. Però no puc deixar de dir que, més enllà del calendari, el principal problema que assenyala Larrosa és que aquests projectes venuts com a una inversió en “equilibri territorial”, no disposen de cap document públic que ho justifiqui tècnicament. És a dir, són una mera declaració retòrica per ser comprada per la ignorància cega i populista dels polítics que esperen treure rèdit de la venda de fum.
Naturalment, tot això sense recordar que, de moment, el problema és fer anar els trens que ja tenim. I ja no dic amb puntualitat: dic que no quedin tots aturats un parell de vegades al dia, com va passar dimarts d’aquesta setmana. O sense recordar la presa de pèl sobre la nova estació a Terrassa, promesa feta per anteriors ministres del mateix partit socialista, que ja haurien d’estar realitzades i que, tanmateix, han desaparegut dels plans de fins a 2030.
Per cert, aquesta reflexió sobre les quimèriques promeses de grans inversions ferroviàries la faig des de la sala d’Urgències d’un hospital. Un servei que et té tres, quatre o cinc hores sense ser atès -sí, he dit d’un servei d’urgències, no d’un spa-, en un passadís ple de gent neguitosa, alguns amb canalla petita, altres plorant d’impotència, i amb la mateixa política informativa de la RENFE i ADIF. De manera que, és clar, mentre veus que els mestres fan vagues a causa de les seves precàries condicions de treball i que el personal sanitari treballa desesperat pel mateix problema, durant les hores d’espera comences a pensar entusiasmat en els grans avantatges que ens portarà la via ferroviària orbital, cap a l’any 2050, quan molts dels que aquí esperem ja serem morts i enterrats.
Ah! I sobretot que a ningú se li acudeixi parlar d’espoli fiscal, no fos cas que espatlléssim el bon rotllo entre els pobles espanyol i català i els seus governs -inclosos els seus “supporters”, independentistes o no-, ara afortunadament reconciliats després d’haver tingut els catalans la mala pensada, sense cap raó, de voler ser una nació sobirana.