Les Nacions Unides defineixen “migrant” com una persona que es troba, almenys des de fa un any, fora del seu país de residència.
Actualment, hi ha 304 milions de migrants internacionals a tot el món. Aquesta xifra equival exactament al 3,7% de la població mundial. Això significa que aproximadament 1 de cada 30 persones al planeta viu en un país diferent del seu país de naixement. Hi ha, però, la necessitat de distingir entre aquells que fugen per motius polítics (refugiats) i aquells que ho fan per motius econòmics (migrants). Aquests s’enfronten a un “rebuig”. D’una banda, els “bons” o veritables i, de l’altra, els “dolents” o falsos. Si “refugiat” és una categoria jurídica, “migrant” no és més que el participi present del verb “migrar”. A part de tenir un significat despectiu.
El migrant, destinat a intentar travessar una frontera, sembla un incontrolable, un invisible i, a més, és invasiu per la seva forma de moure’s. No és una víctima, no és una persona perseguida per qui es pugui sentir compassió i, encara menys, solidaritat. Té l’aspecte sinistre de l’“adversari”, del rival, de l’enemic furtiu i amagat (“immigrant il·legal”).
El “migrant” és menys blanc, menys instruït, menys ric. És un nou pobre, a qui fins i tot se li ha pres l’antiga dignitat del pobre. És igual que tingui mil motius per fer valer o mil raons que l’han obligat a anar-se’n.
Una quarta part de la humanitat disposa de riqueses i recursos dels quals les altres tres quartes parts n’estan privades. Per tant, les desigualtats s’han anat accentuant, mentre, d’una altra banda, el capitalisme ferotge, aprofitant les noves tecnologies (internet, xarxes socials), es va cuidant de crear una falsa “consciència” perquè tothom, enganyat, vegi possible que avui és possible una vida millor per a tothom.
Donades les circumstàncies, doncs, és sorprenent que el nombre de migrants per causes econòmiques, per exemple, no sigui encara més gran. De totes maneres, és evident que, en els anys que venen, les xifres continuaran augmentant, perquè tots aquells que la globalització ha anat deixant als marges són i seran migrants potencials.
Es parla, actualment, de fluxos migratoris per indicar que la gent fuig de les guerres, de la violència, de la fam. És cada cop més complicat aplicar categories rígides. En l’actual món distòpic que vivim, hi ha nous i innombrables conflictes polítics, ètnics i religiosos. Per tant, la persecució pot tenir el rostre de la sequera o el d’un grup semiterrorista que expulsa d’un poble els seus habitants, per exemple.
La distinció entre perseguits polítics i migrants econòmics no s’aguanta per enlloc. Seria com afirmar que l’empobriment de continents sencers no té causes polítiques. La guerra civil global no es lliura només amb bombes o amb drons. L’explotació, les crisis financeres, la fugida de capitals, la corrupció, les catàstrofes ecològiques i els fonamentalismes no són motius menys rellevants que l’amenaça personal, la tortura o l’arrest... Aquest criteri antihistòric només s’aguanta per a la lògica de la selecció i per la política de rebuig.
El fenomen de la migració no es dona sense canviar de lloc i sense una trobada amb l’altre. Això hauria de significar la pràctica eticopolítica de l’hospitalitat (un valor que ja practicaven els grecs i que es pot estudiar a fons en l’obra clàssica “L’Odissea”, d’Homer, ara portada a la pantalla i que està de moda, com a “L’Odissea” (“The Odyssey”), dirigida per Christopher Nolan). Doncs, per als que l’aneu a veure, sapigueu que L’Odissea és un veritable “tractat de l’hospitalitat”. Aquí ho deixo.
És clar que la lluita pels drets de les persones migrants està condemnada a ser una cursa semblant a la que va dur a l’abolició de l’esclavitud, ja que, en aquests moments, el “migrant” és considerat com “un sense lloc”, en la lluita global per un lloc. La seva simple presència no justifica la seva existència: “Tu no ets d’aquí! Per què ets aquí?”.
Qui emigra està sempre sota judici. Sigui com sigui que hagin anat les coses, siguin quines siguin les seves circumstàncies, la seva història familiar, la condició en què es troba el seu país, si ha estat empès o fins i tot obligat a anar-se’n, o si, per contra, ha actuat amb més llibertat. El migrant ha de retre comptes sempre (com si hagués comès el “pecat original”). Fins i tot és vist com una desviació moral.
S’acusa l’immigrant d’ocupar el lloc d’un altre, un lloc que no li correspon. La seva presència és sobrera, no prevista, no volguda, indesitjada, abusiva. És un cos estrany que torba l’ordre públic i no té dret a ser on és... L’immigrant sofreix la discriminació que vivim en aquests moments, cada cop més forta. Perquè les fronteres no són només de maons i filferro espinós. Es pot discriminar ben fàcilment rere una capa d’invisibilitat.
Des d’aquí convido qualsevol d’aquests “patriotes” que, en aquests moments, estan a les portes de Ceuta o de qualsevol frontera, bordant contra els immigrants que han travessat la frontera i invocant una falsa solidaritat, mentre impedeixen repartir menjar o cremen els llocs on dormen “persones humanes”, entre elles, “menors” que estan esperant protecció. Que pensin aquests “patriotes”, per un sol moment, si és que estan capacitats per fer-ho, si ells, tan fatxendes i braus, aguantarien viure una vida totalment a l’ombra, amb una invisibilitat subterrània que t’obliga només a amagar-te o dissimular i on pots desaparèixer, sense que ningú, mai més, hagi sabut res de tu...
Per tant, arribats a aquest punt, cal preguntar-se com a prioritat urgent: com podem fer visible aquesta invisibilitat si no es construeix, per part de cap govern (estatal, autonòmic o local), cap política coherent, basada únicament i exclusivament en els drets humans?
I poc podrem avançar, tampoc, sense una exposició i reconstrucció dels valors humans que ens han de guarir del col·lapse total. Valors, com he dit abans, com el de l’hospitalitat, que tan bé ens ensenya una obra clàssica com “L’Odissea” i que, malauradament, hem perdut del tot, sobretot si continuem prioritzant, com a societat, aquestes mirades o perspectives “estatocèntriques” o “etnocèntriques”, que redueixen l’emigrant a un “immigrant il·legal”. Si continuem veient els immigrants com a enemics, es produirà un greu deteriorament de la cohesió social, un estancament econòmic i una desaparició definitiva del valor de la “democràcia”. En lloc de resoldre els problemes reals, la narrativa de l’enemic desvia l’atenció cap a la divisió i el conflicte social.
Aquest enfocament genera conseqüències directes, com, per exemple:
-Fractura social
-Guetització
-Desconfiança mútua
-Polarització social i política
-Impacte demogràfic i econòmic.
-Erosió irreversible dels drets humans
Algun dels “valents” que estan fent discursos “xenòfobs i racistes” pels carrers i per les xarxes socials contra els immigrants s’atreveix a debatre seriosament qualsevol d’aquests punts esmentats anteriorment?
No, segurament que no, perquè ja han caigut en el parany del “feixisme” o del “neofeixisme”, com vulgueu. I això és el que ens ha de preocupar, seriosament.