Llegeixo en aquest diari que la nova marca que identificarà la nostra ciutat serà “Fàbrica de talent” i que aquesta marca neix d’un procés participatiu, com no podia ser d’una altra manera, en què ha obtingut el 61% dels vots.
El regidor de la cosa afirma que això de “Fàbrica de talent” és més un concepte que un lema. I aquí és on al pobre lector se li fan uns ulls com unes taronges perquè quin concepte hi pot haver darrere de “fàbrica de talent” si el talent no es pot fabricar? El talent es pot educar, impulsar, acompanyar, promoure... fins i tot remunerar, però fabricar?
Suposo que algú devia pensar “si abans teníem fàbriques i ara tenim talent, ajuntant els dos conceptes ens sortirà un concepte de ciutat per llepar-s’hi els dits”. Doncs miri, doncs no. Potser val la pena recordar la famosa inscripció que hi ha esculpida en pedra al pòrtic d’entrada de les antigues Escoles Menors de la Universitat de Salamanca: Quod natura non dat, Salamantica non praestat, que es podria traduir pel popular “d’allà on no n’hi ha, no en raja”. Per reblar més el clau transcriuré una anècdota que em van explicar fa una pila d’anys atribuïda a Jean Vilar, el creador del Festival d’Avinyó. Vilar, en una estrena de teatre, estava parlant amb un col·lega quan se’ls va acostar un altre actor amb qui es professaven una profunda antipatia mútua. Aquest actor va saludar i va donar la mà al col·lega de Vilar i va refusar de donar-l’hi a ell. Davant d’aquest acte de descortesia, Jean Vilar se’l va mirar de dalt a baix i li va dir: “No pateixi, em pot donar la mà tranquil·lament perquè el talent no s’encomana”.
Com afirma Thomas De Quincey al seu magnífic assaig “L’assassinat considerat com una de les Belles Arts” que es comença practicant l’assassinat i s’acaba no anant a missa els diumenges. Es comença parlant de drets culturals i s’acaba pensant que el talent es pot fabricar. Només hi ha un dret cultural, que és el dret d’accés a la Cultura i gràcies al reconeixement d’aquest dret hi ha les biblioteques públiques i les ajudes a les activitats artístiques, però ara algú -segurament provinent d’aquesta esquerra woke que tantes alegries ens proporciona- s’ha inventat això del dret a la creació. I la creació, com el talent, no pot ser un dret. No hi ha un dret a ser Messi, ni Beethoven, ni Picasso. Si almenys el que volguessin dir els qui defensen això del dret a la creació és que donaran beques als joves amb talent perquè vagin a estudiar al Col·legi d’Espanya a Roma, no seria una mesura gaire innovadora, però tindria un cert sentit. Però temo que no estan parlant d’això sinó de muntar més tallers d’aquarel·la als centres cívics i, sincerament, per a aquest viatge potser no caldrien tants drets!
En fi, es veu que durant els propers anys, com a ciutat, ens identificarem com una fàbrica de talent. Espero, tanmateix, que no ens passi com als nostres veïns de Sabadell que van posar un rètol a l’entrada de la ciutat on es podia llegir “Sabadell, primer centro lanero de España”.
Algú, segurament de Terrassa, va anar allí i hi va ratllar “lanero” i el va substituir per “pavero”. Tant de bo no ens la tornin els de Sabadell!