Dimarts han començat les classes a Catalunya. Milers de nens i joves van tornar a les aules, les famílies van recuperar horaris, motxilles, matinades, extraescolars i aquella inevitable organització de cada setembre.
Els centres van tornar a obrir les portes i els equips docents van començar, una vegada més, a posar en marxa una maquinària que cada curs sembla més pesada, més complexa i més esgotada. I mentre tot això passa amb absoluta normalitat, hauríem d’atrevir-nos a preguntar-nos cap a on estem portant l’educació? Perquè potser el problema del sistema educatiu no és només que funcioni malament. Potser el problema és molt més profund: continuem intentant educar des d’una estructura dissenyada per a una societat que ja no existeix.
Tenim un sistema educatiu excessivament burocratitzat, ancorat en estructures antigues i sotmès a una successió permanent de reformes, lleis, decrets, currículums, competències, protocols, plans i noves terminologies. Cada canvi polític sembla necessitar la seva pròpia transformació educativa, com si modificar les paraules amb què anomenem les coses fos prou per canviar allò que passa dins de les aules. I així, l’educació acaba convertint-se massa sovint en l’aparador polític d’una estructura vella, anacrònica i sense una veritable voluntat de transformació.
Canvien els governs, canvien les lleis, canvien els noms, canvien les prioritats i canvien els documents que han d’omplir els centres. Però els alumnes continuen entrant cada matí per la mateixa porta i enfrontant-se a un món que evoluciona a una velocitat infinitament superior a la capacitat d’adaptació del sistema. I aquesta és la gran estafa de la nostra educació. Mai no havíem parlat tant d’innovació educativa i, tanmateix, poques vegades hem qüestionat de veritat l’estructura des de la qual eduquem.
No vull carregar aquesta responsabilitat sobre els docents. Seria profundament injust. Conec i treballo amb molts professionals de l’educació i hi trobo una enorme capacitat, vocació i desig de fer les coses d’una altra manera. Mestres i professors que es formen, que busquen noves respostes, que experimenten, que acompanyen, que es preocupen pels seus alumnes i que, moltes vegades, fan autèntiques meravelles amb uns recursos limitats. El problema és que els demanem que transformin l’educació mentre mantenim intacta una estructura que dificulta enormement aquesta transformació.
Professionals brillants atrapats en burocràcies interminables. Equips directius que haurien de dedicar bona part del seu temps a liderar pedagògicament els seus centres i que acaben consumits per la gestió. Claustres que necessiten temps per pensar junts i que amb prou feines troben espais per fer-ho. Docents que volen escoltar els seus alumnes i senten que no arriben. Centres que acumulen protocols mentre perden temps per parlar d’allò que és essencial. I després sempre diem per què el sistema està cansat.
Però hi ha alguna cosa encara més important que ha canviat i que l’escola no pot ignorar: el coneixement ja no viu únicament dins de l’escola. Els nostres joves aprenen fora d’ella constantment. Aprenen a les xarxes socials, a YouTube, a TikTok, als videojocs, als seus grups d’amics, al carrer, a les seves famílies, als viatges, a la cultura que consumeixen i en una globalització que ha convertit el món sencer en un enorme espai d’aprenentatge.
Les xarxes socials eduquen. Els “influencers” eduquen. Els iguals eduquen. La cultura educa. La família educa. L’entorn educa. La qüestió ja no és si tots aquests agents eduquen. La qüestió és qui està tenint més capacitat per influir en els nostres joves. I aquí l’escola hauria de començar a preocupar-se, però no per competir amb ells, sinó per comprendre què està passant.
Durant segles, l’escola va tenir pràcticament el monopoli del coneixement. Avui un adolescent pot accedir des del seu telèfon, en qüestió de segons, a una quantitat d’informació que cap professor podria transmetre-li durant tota una vida. Per tant, el valor de l’escola ja no pot estar únicament a transmetre informació. El seu veritable valor ha d’estar a ensenyar a utilitzar-la. Ensenyar a pensar. A contrastar. A dubtar. A fer-se preguntes. A distingir informació de coneixement i coneixement de criteri. A saber quan una opinió és simplement una opinió. A reconèixer una manipulació. A conviure amb qui pensa diferent. A gestionar la frustració. A relacionar-se. A comprendre les seves emocions. A construir una identitat pròpia. I, sobretot, a no permetre que siguin els altres qui pensin permanentment per ells.
Perquè aquest és, per mi, un dels grans desafiaments educatius del nostre temps. No necessitem joves que sàpiguen repetir millor. Necessitem joves que sàpiguen pensar millor. Educar per la llibertat, això no interessa. No puc evitar preguntar-me si un sistema excessivament dirigit, excessivament reglamentat i excessivament preocupat per controlar processos acaba generant persones menys acostumades a prendre decisions, assumir riscos, equivocar-se i pensar per elles mateixes. No crec que existeixi una conspiració política per fabricar ciutadans incapaços de pensar. Seria massa senzill i probablement fals. Però sí que crec que una societat democràtica hauria de ser extremadament curosa amb qualsevol sistema educatiu que valori més l’obediència que el pensament crític, més l’homogeneïtat que la diversitat i més la repetició que la iniciativa.
Perquè educar no hauria de ser fabricar persones que pensin igual. Educar hauria de ser ajudar cada persona a construir la seva pròpia manera de pensar. I aquí també hem d’assumir una realitat que de vegades ens costa reconèixer.
Avui un jove amb iniciativa, curiositat, capacitat de relacionar-se, intel·ligència pràctica, ganes d’aprendre i aquella vella i poderosa espurna de voler tirar endavant pot obrir-se camí de maneres que fa vint anys eren impensables. Això no significa que els títols no serveixin. És clar que serveixen. El coneixement, la formació i la cultura continuen sent imprescindibles. Però el món actual ja no premia únicament allò que saps. Premia allò que ets capaç de fer amb allò que saps. La capacitat de comunicar, de crear, de resoldre problemes, de treballar amb altres persones, d’adaptar-se, de tolerar la frustració, de començar de nou, de detectar oportunitats, de prendre decisions i de tenir iniciativa són competències que determinaran bona part del futur dels nostres joves.
I moltes d’aquestes competències no caben en un examen. Per això em preocupa quan l’escola es converteix exclusivament en un lloc on cal complir, lliurar, aprovar i superar etapes. La vida no funciona així. La vida no et pregunta quina nota vas treure. Et pregunta què fas quan les coses no surten com esperaves. La vida no et lliura un examen amb quatre respostes possibles. T’obliga a prendre decisions quan cap resposta és perfecta. La vida no et garanteix que tothom parteixi del mateix lloc. T’obliga a descobrir què pots fer amb el lloc des d’on parteixes. I precisament per això l’educació hauria de ser molt més ambiciosa. Hauria de preparar per viure, no només per aprovar. Hauria de preparar per pensar, no només per respondre. Hauria de preparar per equivocar-se, no només per encertar.
Tanmateix, continuem intentant resoldre els problemes del segle XXI amb bona part de les eines organitzatives del segle XX.
Parlem de personalització, però continuem tenint estructures rígides. Parlem de benestar emocional mentre tenim professionals i famílies esgotats. Parlem de pensament crític mentre moltes vegades eduquem des de respostes prefabricades. Parlem d’autonomia mentre omplim els centres d’instruccions. Parlem d’innovació mentre continuem avaluant moltes vegades des de paràmetres que pertanyen a una altra època. I parlem de preparar els nostres joves per al futur mentre continuem educant massa des del passat.
L’escola tremola com a institució perquè percep que alguna cosa està canviant, però encara no sap exactament com respondre-hi. I no hauria de tenir por del canvi. Hauria de liderar-lo. Per fer-ho necessitem menys política educativa entesa com una successió de reformes i més visió educativa. I necessitem una societat que torni a entendre que educar és probablement la tasca col·lectiva més important que tenim. Necessitem coratge. Coratge polític per deixar d’utilitzar l’educació com a aparador ideològic. Coratge professional per qüestionar allò que fa dècades que fem. Coratge dels centres per construir models propis. Coratge de les famílies per assumir la seva responsabilitat.
I coratge de tots per acceptar que el món ha canviat i que l’escola també ha de canviar. Potser avui, 9 de setembre del 2026, només un dia després que els nostres nens i joves hagin tornat a classe, hauríem de valorar si els nostres alumnes entren cada matí en una escola que s’assembla cada vegada menys al món en què hauran de viure, què estem fent realment per preparar-los?
Aquesta hauria de ser la idea. Potser la veritable revolució educativa que necessitem no és aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen més coses. És aconseguir que vulguin pensar, que sàpiguen pensar i que tinguin el valor de pensar per si mateixos.