Catalunya necessita amb urgència un millor sistema de finançament que doni resposta a les necessitats reals del país i dels seus municipis.
La pregunta és: el model de finançament autonòmic acordat pel Govern espanyol i ERC és el model que respon a les necessitats de Catalunya? Des de Junts per Terrassa tenim molts dubtes.
El primer pas lògic per plantejar un model de finançament just implicaria comptar amb unes balances fiscals clares. ERC va pactar també amb el Govern de Pedro Sánchez l’any 2023 la publicació de les balances fiscals cada any amb una metodologia transparent i homologable. De fet, les últimes dades que tenim són precisament del 2023 que xifrava en més de 20.000 milions d’euros el dèficit fiscal. Estem a 2026 i continuem sense disposar d’aquestes dades.
Què ha passat en tres anys perquè ara la mateixa ERC consideri que 4.700 milions d’euros addicionals són un avenç “just, estable i suficient”? A nosaltres ens costa d’entendre aquest canvi de discurs. Sobretot perquè ha canviat el discurs, però no han canviat les necessitats dels catalans. És una millora? Sí, i volem aquests 4.700 milions d’euros, perquè els necessitem i els hem pagat amb escreix amb els nostres impostos, però ni és just, ni és estable, ni és suficient. Estem d’acord que davant de més recursos aquests han d’arribar al món local per fer polítiques públiques, però això tampoc no és el que s’ha explicat.
Des del 1980, l’Estat espanyol ha tingut fins a sis models de finançament autonòmic i tots ells tenen un factor comú: mantenen un infrafinançament estructural per Catalunya que esdevé un dèficit fiscal insostenible. És un problema estructural que segur que no es podrà resoldre mentre Catalunya segueixi dintre del règim comú.
Així ho hem defensat des de Junts, i així ho defensava històricament ERC amb votacions reiterades al Parlament de Catalunya i pronunciaments públics dels seus líders que s’han anat repetint des del 2012.
Sembla que ara ha canviat aquest el concert econòmic pel concepte de “singularitat catalana”, que com a mínim és ambigu. De fet, hi ha massa conceptes ambigus en tot aquest acord. Es presenta com un gran avenç el reforç de la corresponsabilitat fiscal i la participació més gran en impostos com l’IRPF o l’IVA. Però, novament, falten concrecions essencials. Quan recaptarà realment la hisenda catalana l’IRPF? Pel que fa al principi d’ordinalitat, la proposta insisteix que queda garantit en termes de “població ajustada”. Aquest matís no és menor. Catalunya aporta com una de les primeres economies de l’Estat, però rep recursos molt per sota en termes reals. L’ordinalitat que importa és la que mesura la capacitat fiscal efectiva, no la que s’amaga darrere d’indicadors ajustables que no tenen en compte ni el cost de la vida ni el deute històric acumulat des del 2014. El resultat és que la discriminació persisteix, tot i que maquillada amb un llenguatge tècnic.
Tots aquests dubtes sorgeixen quan en comptes de publicar un document es fa públic un acord d’aquest nivell a partir de titulars. Titulars que incorporen matisos contradictoris en funció de si les declaracions són del PSOE, del PSC o d’ERC.
Falta responsabilitat institucional i sobren discursos que generen confusió.
Des de Junts no donem l’esquena, al contrari, allarguem la mà a millorar qualsevol proposta que avanci cap a la sobirania fiscal i el concert econòmic. Però no se’ns pot demanar un acte de fe, ni una adhesió acrítica tenint en compte els incompliments sistemàtics. La confiança es guanya dia a dia fent efectius els acords, i una voluntat de negociació sincera.