En el seu darrer llibre, “L’art de ser humans” (Premi Josep Pla 2025), el neurocientífic i divulgador David Bueno i Torrens planteja que tant les arts plàstiques, com el llenguatge i la literatura, les arts musicals, les escèniques i la filosofia, però també l’esport i la ciència, caldria incorporar-les en una definició àmplia d’arts que ens fan ser com som, humans.
A la conferència que va fer a l’Auditori de Terrassa el 28 d’octubre del 2025 convidat per inaugurar el curs de Gymnas(IHUM), va dir que també l’educació s’hauria de considerar com un art, i va insinuar potser el títol del seu pròxim assaig. En una de les darreres intervencions públiques que va fer Sir Ken Robinson, especialista en sistemes educatius i que té l’honor d’haver impartit la TED Talk més vista de la història amb gairebé 80 milions de reproduccions (“Maten la creativitat les escoles?”, febrer del 2006), va explicar que els sistemes educatius nascuts amb la revolució industrial eren lineals, uniformitzats i uniformitzadors, però que la manera com aprenem és més aviat orgànica i que de fet els sistemes massa restrictius van en contra de la creativitat, la imaginació i el desenvolupament lliure de les habilitats cognitives.
Tant David Bueno com Ken Robinson estarien d’acord amb la idea que per un aprenentatge d’èxit, la flexibilitat dels aprenents i dels sistemes educatius hauria de ser una prioritat (neuroplasticitat diria el primer i educació orgànica el segon).
Els darrers anys hi ha hagut una explosió també de la idea de la personalització de l’educació en el sentit que l’alumne es troba al centre del sistema educatiu i que l’organització educativa hauria de cobrir les seves necessitats, potenciar els seus talents i desenvolupar les capacitats menys encertades. Aquest és un dels punts centrals de les lleis educatives centrades en el desenvolupament de les competències i que s’han anat aprovant per tot occident des de finals del segle XX amb l’impuls de la CEOE. Hi ha un debat interessant per als que ens dediquem professionalment a l’educació en relació amb la idea que es tracta d’una estructura educativa enfocada a la productivitat del sistema econòmic. I aquí podem trobar una qüestió controvertida que deriva en diverses preguntes de les quals en posaré només tres. No té ple sentit que els sistemes educatius estiguin organitzats i dissenyats per donar resposta a les necessitats socials, polítiques, econòmiques i culturals de les societats que els han dissenyat, cosa que ha passat al llarg de la història? O bé els sistemes educatius no haurien de procurar que l’aprenentatge estigui orientat a ajudar els infants i joves a desenvolupar els seus projectes vitals amb llibertat, integritat i esperit crític? I, per finalitzar, quina cabuda hi té en aquests models educatius la creativitat, la imaginació i, en definitiva, l’esperit i el sentit? Són habilitats que han estat castigades de cara a la paret i que, tal com diu Ken Robinson, formen part de matèries i àrees de coneixement sense prestigi que han estat relegades dels sistemes educatius com ara la música, la dansa i les arts plàstiques. Com que no són racionals, el materialisme científic prevalent les ha exiliades de la primera línia, ocupada per la nova divinitat omnipotent a qui tothom resa secretament en consultar la IA o participant en les xarxes socials. Amb el punt afegit que els sistemes informàtics estan redefinint també el que considerem com a creativitat i imaginació amb uns algoritmes que no acabem de saber com actuen, però que són capaços cada vegada de tenir respostes més humanes i, diguem-ho també, crear textos i audiovisuals sense la necessitat de les muses, sinó amb una potència de processament explotant les dades abocades al núvol, aquestes sí d’origen humà.
Sigui com sigui, els sistemes educatius han perdut part de la funció que l’educació ha tingut sempre, en totes les societats i en tots els temps: donar sentit a l’existència. Ajudar a trobar-lo per un mateix amb habilitats, sabers, escoltant els que en saben més o els que saben de maneres diferents, incentivant la consideració de l’altre com a interlocutor i de qui es pot aprendre és la tasca de l’ensenyant, del professor, dels pares, dels tiets i dels avis. Un art que hem perdut i que hauríem de recuperar si volem que els nostres fills i filles no siguin només un engranatge més de la maquinària consumista, sinó individus complets, amb vides plenes, projectes vitals ambiciosos i participants actius de la seva comunitat en bé de la col·lectivitat. Parafrasejant Josep Maria Esquirol, la manera com viuran els nostres fills i alumnes dependrà de la forma d’educar dels que som pares i professors.