Crec que no descobreixo res de nou si dic que vivim en una societat capitalista, en què els diners marquen els ritmes, les modes i fins i tot els costums. Però, si hi ha unes festes que han acabat convertides en el gran aparador del consumisme, aquestes són, sens dubte, les de Nadal.
Arrasem amb tot. Comprem de manera compulsiva. Comprem i comprem, convençuts que com més regals fem, més contents serem. Tot plegat, un absurd.
I, tanmateix, Nadal també és temps d’il·lusió, de rialles, de sorpreses i d’amor. Són, sobretot, unes festes molt vinculades a la infància. Els cinemes i les televisions amplien l’oferta per als més petits, apareixen trens que ens conviden a passejar pels barris i els carrers s’omplen de llums. Tots? No, tots no. I és precisament aquesta resposta la que em porta a una reflexió que us convido a compartir.
Qui decideix on s’instal·len els llums de Nadal? Qui tria els carrers que s’engalanen i els que queden al marge? I què passa amb les noves estructures lluminoses en tres dimensions —carrosses, arbres de Nadal...?—. Podem dir-hi la nostra? No hauríem de poder fer-ho?
Al meu estimat barri de Pere Parres fa anys que ens plantegem aquestes qüestions. Durant molt de temps, per exemple, la il·luminació nadalenca de la carretera de Rellinars s’acabava a l’altura d’una coneguda pastisseria. Ara, finalment, els llums arriben fins a l’avinguda de l’Abat Marcet.
I parlant d’aquesta avinguda, algú va considerar que col·locar els llums a la mitjana central seria una bona idea. Però aquella il·luminació no arribava on havia d’arribar. La nostra associació veïnal va manifestar el seu desacord i, l’any passat, es van modificar les instal·lacions i es van traslladar a les voreres, orientant-les cap a la calçada. Una solució que, paradoxalment, no ha tingut en compte que l’avinguda continua sent un dels grans espais de Terrassa on les voreres no disposen d’una il·luminació pròpia adequada.
Fa poc, l’Ajuntament ens ha anunciat que aquest Nadal llença la casa per la finestra i que hi haurà més carrers il·luminats. Però quins carrers? Sembla que el criteri principal és que tinguin activitat comercial. I les places? Aquells espais on juguen els infants, on es troben les famílies i on una mica més de llum també seria benvinguda? I les noves figures? Per què no es planteja instal·lar-les en aquests espais perquè els més petits també puguin gaudir-ne a prop de casa?
La política municipal de Nadal sembla tenir un objectiu molt clar: incentivar el consum i dinamitzar el comerç local mitjançant la il·luminació d’alguns carrers. Una finalitat legítima, sens dubte, però que no hauria de ser l’única. Sobretot quan les decisions es prenen sense comptar amb els barris, sense escoltar les entitats veïnals i sense consensuar quins espais haurien de tenir protagonisme.
Fa temps que sabem que a Terrassa conviuen diverses ciutats. Hi ha el centre, hi ha els barris amb eixos comercials i, finalment, hi ha la resta. Del centre gairebé no cal parlar-ne: disposa de prou recursos i protagonisme.
El segon grup es mou entre projectes nous i iniciatives que no han acabat de quallar al centre. I després hi ha la resta: barris que, amb una mica de sort, veuen com s’il·luminen alguns carrers.
Per sort, moltes entitats veïnals i associacions dediquen esforços i il·lusió a organitzar activitats que ens recorden que Nadal no consisteix exclusivament a fer regals, comprar o menjar. Nadal també és jugar amb els nens i les nenes, alimentar els tions o visitar-los, cantar nadales, escoltar contes i, sobretot, trobar-nos amb altres famílies.
Aquesta és també la ciutat que volem: una ciutat que genera espais de trobada, que té cura dels seus barris i que entén que la il·lusió no hauria de dependre del codi postal.
Però sembla que, per al govern municipal, les festes nadalenques no són tant una oportunitat per fer ciutat com una eina per satisfer les necessitats del comerç del centre i dels principals eixos comercials. Mentrestant, una part important dels barris continua quedant al marge. Es parla de promocionar la ciutat, però costa promocionar-la quan no es compta amb tota ella. Quan no es consulta, quan no s’escolta i quan no es consensuen iniciatives que facin arribar Nadal a tots els racons de Terrassa.
Perquè Nadal no hauria de ser només una qüestió de llums als carrers comercials. També hauria de servir per il·luminar els espais de convivència, reforçar els vincles entre veïns i veïnes i fer que els infants sentin que la seva ciutat també pensa en ells.
I vosaltres, creieu que Nadal ha arribat a tota Terrassa? Bones festes!