L’any 1983 es va aprovar el primer Pla, que tenia com a objectiu posar un cert ordre a la situació de la ciutat, era el primer pla després de la foscor i corrupció del franquisme, que havia permès diferents processos especulatius.
Aquell primer Pla no va tenir gran incidència al nostre Barri, això sí, va permetre definir algunes requalificacions d’espais industrials per a reserva d’equipaments i habitatges.
Tot i això, va haver-hi pel mig revisions puntuals i específiques, alguna que podríem denunciar com a especulatives, tal com ja es va denunciar en el seu moment, com va ser el projecte de les torres de la promoció del Segle XXI. També resultat de l’absurd i d’un cert egocentrisme per part de l’alcalde d’aquella època, en considerar que calien edificis d’alçada, per a ser considerats una ciutat, tenir només edificis baixos, a excepció de la Mútua, es podia considerar un mer poble. Havíem de ser més grans que Sabadell, Hospitalet i d’altres municipis, i així va començar a dominar la idea de creixements del tots absurds i fora de lloc, lluny de criteris raonables, coherents i atenen criteris de sostenibilitat mediambiental. I aquestes idees seran les que fonamentaran el Pla d’Ordenació Urbanística de l’any 2003.
El Pla de l’any 2003, es fonamentarà en diferents eixos que tindran en compte mers criteris de creixement, totalment contradictoris, i sota la necessitat de competir amb altres ciutats amb l’objectiu de ser la millor del rànquing en l’àmbit català, ser la tercera ciutat amb població. Un total contrasentit, fora dels criteris mediambientals, senzillament, l’absurd per l’absurd, i que al final podia afectar a la qualitat de vida de la ciutadania.
Apareix la famosa idea del creixement de població fins a 250.000 habitants. Això si, sense cap criteri objectiu, ja que en cap cas es tenia en compte, la necessitat de serveis adequats, a disposar d’habitatge per atendre a les necessitats, a la disponibilitat d’aigua i energia, als problemes de mobilitat, als aspectes de contaminació, als problemes de la gestió de residus, i així una llarga llista. Com sempre els mers criteris urbanístics lligats al mercat i als interessos econòmics sobretot de determinats sectors, com promotors i constructors, es contraposaran a la qualitat de vida i als criteris de sostenibilitat mediambiental.
I un altre aspecte important, que tant el Pla de l’any 1983 com el de l’any 2003, havien de tenir en compte, eren Plans per a garantir el volum de negoci d’alguns poders fàctics locals com ja he indicat, sobretot, els promotors i constructors locals. Un poder polític en l’àmbit municipal totalment subordinat als seus interessos, la connivència d’interessos ha estat evident, en tots els mandats municipals dels diferents governs.
I pel nostre Barri, el Pla de l’any 2003, va ser important, perquè va recollir moltes de les propostes fetes per l’Associació de Veïns, atenen un criteri fonamental, els canvis havien de ser equilibrats, sostenibles mediambientalment, i garantir equipaments, serveis, esplai públic per a ús col·lectiu, i habitatges de promoció privada i pública. També havia d’acabar amb els dèficits no resolts en el Pla de 1983, com la urbanització de carrers i la requalificació d’espais industrials. I aquell Pla va recollir com a línia estratègica específica, la transformació del Barri Segle XX com a marc d’actuació específica.
I anem a la proposta actual de si cal només fer una revisió puntual del Pla existent, com defensa el responsable del Pla, l’arquitecte Bacardit i la directora del Servei d’Urbanisme per la falsa afirmació que no podem parar la ciutat uns anys, congelar llicències i altres eines. O anar a un nou Pla. Si de veritat som coherents, cal aturar el que calgui precisament per a repensar el model de ciutat. D’acabar amb la farsa absurda del creixement il·limitat, tant de població, com de promoció d’habitatge privat. De promoció un model que fagocita els recursos, que promou una mobilitat que no va enlloc, que promou alts índexs de contaminació, que genera residus de forma descontrolada i que no té cap estratègia per a gestionar-los. No podem continuar generant un model de ciutat que no va enlloc i que és un contrasentit, ja que subordina els criteris de sostenibilitat mediambiental, on no hi ha cap política al respecte.
I en aquesta anàlisi, coincideixo en un aspecte amb l’excap d’urbanisme en Pere Montaña, quan adverteix de la necessitat de preveure nous serveis si anem creixent de forma descontrolada, i el perill de no atendre la demanda d’habitatge sobretot de promoció pública i assequible, la mobilitat, equipaments i serveis adequats. On cal davant el creixement previst, anticipar i adaptar les infraestructures. El problema és que ell va participar en les contradiccions, el model de creixement i no anar al fons del problema per a aplicar un model de ciutat i creixement veritablement amb criteris de sostenibilitat mediambiental, en comptes de mers criteris urbanístics i de promoció econòmica al servei de determinats sectors.
Per tant, cal que el nou Pla subordini els interessos urbanístics i al servei dels poders fàctics econòmics, als criteris de sostenibilitat mediambiental que contraposi el model actual de creixement, per a un model de decreixement estratègic, al servei de la ciutadania i que garanteixi la seva qualitat de vida, però de veritat, contra un fals discurs de progrés, incoherent i sense sentit, mers discursos de paper confonent l’interès col·lectiu i comú, subordinats a interessos minoritaris i privats. El nou Pla ha d’estar subjecte a un nou model de governança, i subordinat a un veritable model i política mediambiental, ara inexistent. No necessitem més habitatge privat i especulatiu, cal donar sortida al munt d’habitatges buits, i només fer nou habitatge de promoció pública. I cal garantir l’adequació de serveis, aplicar criteris de mobilitat sostenible, i garantir la capacitat de disposar de necessitats bàsiques d’aigua, fomentar el transport públic, reduir els impactes de la contaminació, fer d’una vegada una gestió sostenible dels residus, aplicar mesures sostenibles per a funcionar amb energies netes i autosuficients, i així una llarga llista que ens permeti de veritat gaudir d’una qualitat de vida per a tothom. I més que anar buscant l’absurditat de ser tercera o quarta ciutat de Catalunya, ser la primera en una política de decreixement, en criteris de sostenibilitat mediambiental i de garantir els drets del conjunt de ciutadania, sense deixar ningú enrere.
Per tant, el debat on la ciutadania i les seves entitats i col·lectius han de dir la seva amb un veritable procés participatiu, amb l’objectiu de modificar i acabar amb el model imposat, on els tècnics, els suposats experts i uns responsables polítics, moltes vegades subordinats a determinats poders, cedeixin el protagonisme a la ciutadania, en posició d’igualtat, per fer un nou Pla d’Ordenació Mediambiental i Urbanístic de veritat, al servei dels interessos d’aquesta i promogui de veritat, un canvi de model fonamentat amb el decreixement i els criteris de sostenibilitat mediambiental, avui inexistentment o merament estètics.
I sobretot, per a repensar i reflexionar el model de ciutat, cal temps i aquest és necessari, i deixar-se d’excuses. Moltes vegades per a fer bé les coses, cal aturar-se, pensar i actuar, aquest és un dels greus problemes que tenim a la nostra societat actual, que ni pensa, ni reflexiona.