Mai com ara havíem parlat tant del malestar. Les persones es queixen constantment: del ritme de vida, de la feina que no els omple, de relacions que els asfixien, d’una sensació persistent de buit.
Però, paradoxalment, mai havíem reflexionat tan poc sobre les pròpies vides. Ens queixem molt, pensem poc i decidim encara menys. Com a “coach”, ho constato cada dia a la consulta. Hi arriba gent cansada, frustrada, enfadada amb el món. Expliquen el seu patiment amb tot detall, però quan els convido a mirar-se amb honestedat, el silenci pesa. Hi ha dolor, sí, però també una manca profunda de reflexió i, sobretot, de determinació. Moltes persones prefereixen repetir el relat de la queixa abans que assumir la incomoditat de preguntar-se què estan fent –o deixant de fer– amb la seva vida.
Reflexionar no és un exercici innocent. Pensar de debò implica posar-se davant del mirall sense filtres. Vol dir acceptar que potser hem normalitzat relacions tòxiques, feines mediocres o vides que no ens representen. Vol dir reconèixer que abaixem el cap massa sovint: davant del comandament, de la parella, de la família, del sistema. I que aquesta submissió silenciosa té un preu molt alt: la pèrdua de l’autoestima i del sentit. Vivim en una societat que castiga la pausa i glorifica la resignació. Ens han ensenyat a aguantar, a adaptar-nos, a no fer soroll. A complir expectatives alienes mentre traiem importància a les pròpies necessitats. Pensar críticament sobre la pròpia vida és gairebé un acte de rebel·lia. Per això incomoda tant. Per això molts prefereixen continuar queixant-se abans que fer el pas de decidir.
A la consulta, sovint veig persones que volen canviar, però sense moure res. Volen sentir-se millor, però sense perdre seguretats. Volen pau, però sense conflicte. I això és una trampa. No hi ha canvi sense renúncies, ni creixement sense responsabilitat. La reflexió no serveix de res si no va acompanyada d’acció, i l’acció requereix coratge. Però també hi ha un altre factor que pesa: la por de quedar-se sols amb el propi pensament. Reflexionar implica silenci, i el silenci destapa allò que hem anat tapant amb soroll, pantalles i rutines. Quan parem, apareixen preguntes que no tenen respostes fàcils. I no tothom està disposat a sostenir aquest buit provisional que precedeix qualsevol canvi real. Tot i això, quan algú s’atreveix a aixecar el cap, passa alguna cosa. El discurs canvia. La queixa es transforma en pregunta, i la pregunta en decisió. No és un procés ràpid ni còmode, però és honest. I, sobretot, retorna a la persona una cosa essencial: la sensació de dignitat i de direcció.
Potser no reflexionem més perquè fer-ho ens obligaria a assumir que la vida que portem és, en part, una elecció. I això fa vertigen. Però també és l’única veritat que pot alliberar-nos. Pensar, decidir i actuar no garanteix una vida fàcil, però sí una vida pròpia. I això, avui, ja és molt. També hi ha una confusió molt estesa entre acceptació i submissió. Molta gent creu que reflexionar és resignar-se, quan en realitat és tot el contrari. Pensar amb lucidesa no és rendir-se, sinó deixar de viure en l’autoengany. Però això requereix maduresa emocional, i no s’adquireix evitant el conflicte, sinó travessant-lo.
A la consulta, sovint detecto un patró repetit: persones que saben que alguna cosa no funciona, però que continuen on són per por de decebre, de perdre estabilitat o de quedar-se sense relat. Prefereixen una infelicitat coneguda a una incertesa que els obligui a posicionar-se. I així, any rere any, el cap continua abaixat, l’energia es va apagant i la vida es va fent cada cop més estreta, sense valor.