La innovació empresarial s’ha convertit en una paraula segura. Una paraula que tranquil·litza consells d’administració, que omple presentacions estratègiques i que permet a moltes organitzacions sentir que avancen sense haver de moure’s gaire.
Però darrere d’aquest relat optimista i tecnològic s’hi amaga una realitat molt més incòmoda: gran part del que avui anomenem innovació és, en realitat, una farsa ben construïda. Una farsa que no neix de la ignorància, sinó de la por. Por a perdre control, a qüestionar jerarquies, a reconèixer que els models que ens han portat fins aquí ja no serveixen per al món que ve. Innovar, avui, no és tant un problema de capacitat com de voluntat.
Hem confós innovació amb modernització superficial. Amb pantalles noves, llenguatge anglosaxó i processos reanomenats. Canviem els noms, però no els fonaments. Parlem d’agilitat mentre mantenim estructures lentes. Parlem de talent mentre el gestionem amb desconfiança. Parlem de futur mentre premiem comportaments del passat. Aquest relat funciona perquè no obliga a canviar res essencial. Permet continuar decidint igual, liderant igual i treballant igual, però amb una estètica més actual. És la innovació com a màrqueting intern i extern. Com a coartada per no entrar en el terreny realment incòmode: el canvi cultural.
La tecnologia és necessària. Imprescindible, fins i tot. Però no és el motor del canvi, sinó l’amplificador del que ja existeix. Si una empresa té una cultura rígida, la tecnologia la farà més eficient… sent rígida. Si té una cultura basada en el control, la tecnologia multiplicarà aquest control. Si no es confia en les persones, cap eina ho arreglarà. El problema és que moltes organitzacions han delegat la innovació a la tecnologia per no haver d’afrontar el debat més difícil: com volem treballar junts? Quin grau de confiança estem disposats a assumir? Quina autonomia real volem donar? Invertir en tecnologia sense revisar aquests fonaments no és innovar. És passar gat per llebre.
Poques empreses reconeixeran que tenen por. Però la por és present en moltes decisions: por de equivocar-se, por de perdre autoritat, por de trencar equilibris interns, por de sentir veus crítiques. I aquesta por es converteix en norma, en procés, en cultura. Així neix el gran desgast silenciós de les organitzacions que diuen voler innovar, però no suporten el que la innovació implica. No és un col·lapse sobtat, és una erosió lenta: menys compromís, menys creativitat, menys sentit de pertinença.
La farsa de la innovació té víctimes clares. Són les persones que hi creuen. Professionals que entren amb energia i idees i que, amb el temps, aprenen que és millor no complicar-se. Equips que han vist passar moltes “transformacions” sense canvis reals. Talent que acaba marxant no per diners, sinó per cansament emocional. Aquest és un cost que no apareix als balanços, però que determina el futur d’una empresa. Perquè quan una organització perd la capacitat de mobilitzar la seva gent, ja pot tenir la millor tecnologia del mercat: estarà buida per dins. La innovació real incomoda perquè qüestiona qui decideix, com es decideix i amb quina informació. Obliga a revisar lideratges basats en el control i a substituir-los per lideratges basats en la confiança i la responsabilitat compartida. I això no és fàcil. Requereix maduresa, generositat i una gran dosi de coherència.
Innovar no és tenir totes les respostes. És acceptar que les respostes ja no estan concentrades en un sol lloc. Que el coneixement és col·lectiu. Que escoltar no és perdre poder, sinó exercir-lo millor.
La innovació empresarial del segle XXI no serà un procés net, ordenat i còmode. Serà irregular, incòmoda i plena de tensions. Exigirà renúncies, decisions impopulars i una revisió profunda de creences molt arrelades.
No totes les empreses estaran disposades a fer aquest camí. Algunes preferiran mantenir la farsa, continuar parlant de futur mentre protegeixen el present. Potser sobreviuran un temps. Però ho faran cada cop més allunyades del món real.
La gran farsa de la innovació empresarial s’acabarà el dia que deixem d’aplaudir discursos i comencem a exigir coherència. El dia que innovar deixi de ser una etiqueta i es converteixi en una pràctica quotidiana, exigent i humana. Fins aleshores, continuarem confonent moviment amb progrés.