Fa pocs dies, veient l’anunci de la campanya d’estiu d’Estrella Damm, no vaig poder evitar un somriure de complicitat en veure el protagonista: el Canyut.
Està interpretat magistralment pel meu amic Xavier González Arnau (1980). Aquest artista visual, genial, d’una dimensió descomunal, nascut a Terrassa, que fa tant de temps que pica pedra, per fi ha rebut aquest reconeixement massiu que sovint arriba de manera tan inesperada. Veure’l allà, ocupant la petita pantalla dels dispositius de mà i la mitjana dels televisors, em fa sentir un orgull genuí.
Ara, el Canyut —o en Xavier, com vulgueu— ja s’asseu amb ple dret en aquest Olimp particular dels terrassencs il·lustres, compartint espai amb figures com Miriam Moukhles, Pere Arquillué, Xavi Coral, Xavi Hernández i Paula Leitón, entre molts altres, és clar! És un reconeixement que omple d’honor la nostra ciutat. És, simplement, el que anomenem Terrassa Power!
No vaig poder evitar expressar-li la meva alegria personalment. Li vaig enviar un missatge dient-li: “Xavier, et mereixes tant el que t’està passant... Bravooooo!!! Moltíssimes felicitats!!!”. La seva resposta, entranyable com ell mateix, va ser: “Moltíssimes gràcies, estimat! Llegir-ho de tu m’anima enormement. Desitjant-te el millor, una forta abraçada!”. I és que, com li vaig contestar tot seguit, “Ja eres un mite. Ara ets llegenda!”. Terrassa sembla viure un moment daurat de visibilitat. Si parlem de celebritat i d’èxit, no podem oblidar el que està de rabiosa actualitat, els nostres futbolistes internacionals, en Marc Pubill i en Dani Olmo. Ells, al Mundial, han viscut, per ser convocats, i seguiran vivint, pels minuts que han disputat i disputaran, els seus propis minuts de glòria, en aquest cas sobre la gespa, representant el talent que es cultiva als nostres barris i que acaba sent admirat arreu del planeta. I tornant a reflexionar en aquest recent salt a la fama del Canyut, he retrocedit, indefectiblement, fins a l’any 1994. Aquell estiu, el meu grup musical, Tzaboo, va viure un moment semblant —salvant totes les comparacions que són odioses però inevitables— quan la nostra cançó va ser escollida com a banda sonora de la campanya d’estiu de La 1 de RTVE. Recordo perfectament aquella sensació: el pas del món de l’anonimat, on la creació és un acte gairebé íntim, a la sobreexposició mediàtica. És un viatge fascinant, però que et fa mirar el món des d’una perspectiva totalment nova i et pot enxampar totalment descol·locat.
Justament per això, tot plegat em fa pensar en aquella profecia d’Andy Warhol: “En el futur, tothom serà famós durant quinze minuts”. Warhol, amb la seva visió quasi científica de la cultura popular, va encertar de ple la naturalesa efímera i democràtica —o fins i tot caòtica— de la fama a l’era moderna. Tanmateix, em pregunto si el que estem vivint a Terrassa és només això, quinze minuts de Warhol, o si és el resultat d’una llarga trajectòria. Tant el Canyut com els nostres referents locals no són pas productes d’un sol dia; són el resultat d’anys d’esforç, de constància i, sobretot, d’una passió irrenunciable pel que fan. Potser la diferència entre aquells famosos de pas que imaginava l’artista pop i el que hem vist amb els nostres valors de casa nostra és precisament el sacrifici i el bagatge. Sigui com sigui, gaudim d’aquesta glòria, per curta o llarga que sigui. Al cap i a la fi, com ens va ensenyar el pop-art, la fama és un ingredient més de la vida contemporània. I jo, que conec bé el que suposa la popularitat efímera només puc dir-li al Canyut: —Gaudeix del moment, company, perquè t’ho has guanyat a pols!