És un vespre recent de finals d’estiu. Torno cap a casa pel carrer Colom. Però arribar a casa comporta una successió d’ensurts i de riscos físics. I en acabar el trajecte, un soroll sec d’algun objecte que ha caigut prop dels meus peus m’atura: no m’ho puc creure!
El lector disculparà que després del greu accident ferroviari que posa en qüestió tot el sistema de seguretat d’aquest transport, o de l’amenaça per a aquesta nit a Terrassa mateix de nous actes vandàlics, dediqui aquest article a la lletra menuda de l’incivisme local. Els dos primers fets fan trontollar la confiança en la capacitat dels governs per garantir la seguretat a què estan compromesos. Una pèrdua de confiança que alimenta encara més els discursos autoritaris. Però l’incivisme quotidià encara és més greu perquè carrega aquesta desconfiança genèrica sobre la nostra pròpia pell.
Els fets a què em refereixo són contundents. Primer, pujava carrer Colom amunt per la vorera esquerra, a una hora en què els comerços van endreçant tot allò que tenen a les voreres i tanquen els seus establiments. Fosqueja. I tot d’una sento uns brams que em fan adonar que per la mateixa vorera baixen a tota pasta quatre patinets elèctrics, un darrere l’altre. Els porten tres nois i una noia adolescents, sense casc i sense llum. Els crits, afortunadament, alerten de l’amenaça en una vorera on no cabem pas tots. Tothom s’aparta. I, per sort, en l’escena de què soc testimoni, ningú no ha sortit inesperadament de cap portal ni s’han endut cap element dels que encara són al carrer.
Però tot just un parell de carrers més endavant, un altre patinet, ara amb dues persones dalt, pugen pel mig del carrer de casa, contra direcció. Si s’acosta algun vehicle s’enfilen a la vorera, i un cop ha passat, hi tornen a baixar. En aquest cas, no m’afecta personalment, però la consciència dels riscos que corren els dos joves del patinet –tampoc no porten ni casc ni llums– i els vehicles que circulen pel carrer són clars. Sort que els vehicles respecten la limitació dels 30 quilòmetres, i si ho puc dir així, també sort de la perícia dels qui van en patinet.
Ara bé, quan ja soc prop de casa, i passo per davant dels contenidors d’escombraries, sento un soroll sec que cau a terra, prop meu. Què és? És una bossa de mida mitjana que, pel soroll que fa deu portar llaunes i pots de vidre. I d’on cau? Doncs aixeco la mirada i veig la persona que des d’un tercer pis, des del balcó de casa seva, ha llençat la bossa, òbviament per estalviar-se haver de baixar a baix. I, per cert, al cap de dos dies la bossa encara és allà al mig dels contenidors. No crec que estigui descrivint res d’excepcional. Escenes similars són ben quotidianes. A cada sortida de casa veus patinets fent cas omís de les normes de circulació i seguretat, i també contenidors que cada matí estan envoltats de matalassos, mobles, roba i sabates, grans capses de cartró i vells electrodomèstics abandonats en la foscor de la nit que, és cert, els equips municipals solen retirar de manera diligent. Però la pregunta és: si un ciutadà normal i corrent assisteix de manera regular i sistemàtica a aquests comportaments, com és que no hi ha un mínim desplegament policial regular que posi ordre al desgavell? Oi que és imaginable que amb un operatiu continuat de no més de tres mesos s’haurien acabat aquests comportaments? I no ens confonguem: el que altera el ciutadà no és un tiroteig entre traficants i Guàrdia Civil que, d’altra banda, en poques setmanes queda esclarit. El que és més greu, per a la percepció de seguretat, és aquesta “sorreta” incívica que, sense control, s’instal·la en el mecanisme de la nostra vida de cada dia.