La ultradreta i el PP han convertit la denominada “prioritat nacional” en un autèntic tòtem polític. Un concepte que va començar a obrir-se camí a Extremadura i que avui sembla destinat a estendre’s per bona part de la península.
Es presenta com una defensa patriòtica dels interessos dels “de casa”, però, al meu entendre, no és res més que una reformulació del racisme i del classisme més rancis.
Com recordava Josep Martí Blanch a “La Vanguardia”, ja el 2011 Josep Anglada es va presentar a les eleccions municipals de Vic amb l’eslògan “Primer els de casa”. Aquella proclama va generar una resposta contundent i un rebuig gairebé unànime de tot l’arc polític. Quinze anys després, el que aleshores era considerat inacceptable ha anat penetrant en el debat públic fins a convertir-se en un discurs assumit per una part de la dreta i de l’extrema dreta. També a casa nostra.
Tal com assenyala J. Martí Blanch, la “prioritat nacional” normalitza la idea que hi ha ciutadans de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria. Els espanyols al capdamunt; després, segons el relat interessat, els llatinoamericans; i, finalment, els magribins, subsaharians, pakistanesos i altres col·lectius. Es construeix així un relat que assenyala, culpabilitza i estigmatitza persones pel simple fet del seu origen, sense cap altra consideració.
En aquests quinze anys hem passat d’una societat que majoritàriament rebutjava aquest tipus de missatges a una altra en què alguns partits els han incorporat amb naturalitat. El discurs ha trobat espai també en sectors de Junts i d’Aliança Catalana, fins al punt d’esdevenir objecte de pactes polítics i de govern. Paral·lelament, una part de la ciutadania ha acabat assumint aquest relat, convençuda que la immigració és la responsable dels seus problemes quotidians.
Tanmateix, aquesta percepció no resisteix el contrast amb les dades. La població immigrant, en general, pateix unes condicions de vida més precàries que la població autòctona i és, sovint, víctima de les mateixes retallades en l’estat del benestar. Costa atribuir-los la responsabilitat dels problemes estructurals quan són els primers a patir-ne les conseqüències.
Les dades són tossudes. La immigració ha contribuït a rejovenir una població envellida i ha cobert llocs de treball imprescindibles, especialment en sectors amb salaris baixos i condicions laborals especialment dures. Diversos estudis indiquen, a més, que la seva aportació fiscal supera els recursos públics que reben. Les mancances en sanitat, educació o serveis socials no són conseqüència de la immigració, sinó de les decisions polítiques i pressupostàries adoptades per les administracions competents.
També les estadístiques sobre criminalitat desmenteixen molts dels tòpics que alimenten aquests discursos. La majoria dels delictes són comesos per persones de nacionalitat espanyola. En el cas dels delictes sexuals, la immensa majoria dels agressors són homes i, en tres de cada quatre casos, formen part de l’entorn familiar o proper de la víctima. El problema, per tant, no és la nacionalitat, sinó altres factors molt més complexos que exigeixen polítiques públiques rigoroses.
Naturalment, les dades absolutes no expliquen tota la realitat i han de ser interpretades amb prudència. Però sí que constitueixen un punt de partida imprescindible per elaborar diagnòstics solvents i dissenyar polítiques eficaces. Governar consisteix precisament en això: abordar els problemes reals i no fabricar enemics imaginaris.
Les dretes i les ultradretes, independentment del nacionalisme que les inspiri, comparteixen un model econòmic de caràcter liberal que necessita mà d’obra barata i amb pocs drets laborals. Per això sovint rebutgen les polítiques públiques destinades a garantir la igualtat d’oportunitats: una sanitat i una educació públiques fortes, un habitatge assequible o una regulació efectiva dels lloguers.
Alhora, exigeixen que els recursos públics es destinin primer als “nacionals”, mentre passen de puntetes sobre una qüestió essencial: que tothom contribueixi al sosteniment dels serveis públics pagant els impostos que li corresponen. Potser abans de parlar de “prioritat nacional” caldria preguntar-se quants dels qui aixequen aquesta bandera mantenen deutes amb Hisenda o es beneficien de mecanismes d’evasió fiscal.
Mentre la consciència nacional sigui implacable amb qui arriba de fora i indulgent amb qui defrauda recursos públics, els discursos de la ultradreta continuaran trobant un terreny fèrtil on arrelar. Seguirem mirant el dit que assenyala l’immigrant mentre ignorem el que realment s’amaga al darrere: un model econòmic que necessita treballadors vulnerables, amb menys drets i més fàcilment explotables, alhora que canalitza la frustració de la classe treballadora cap als més febles en lloc de dirigir-la cap als responsables de les desigualtats.
Ara alguns volen reconèixer drets als “no nascuts concebuts”, però, al mateix temps, no plantegen augmentar les ajudes a les famílies monoparentals, ampliar les beques menjador o reforçar les polítiques d’habitatge per evitar que famílies vulnerables perdin la seva llar. Aquesta és la contradicció de fons: es defensa una determinada idea de país mentre es desatenen les polítiques socials que podrien garantir una vida digna a les persones que ja hi viuen.
Al capdavall, la dreta i la ultradreta ofereixen caramels simbòlics quan el que molta gent necessita és, simplement, pa.