Crec que és bo per a la ciutat que el PSC estigui disposat a aprovar els pressupostos de la ciutat de l’any vinent. Ni que sigui amb una abstenció. I no només pel fet possible que hi hagi pressupostos sense dilacions.
La negociació entre PSC i el govern municipal de Tot per Terrassa i Junts per tenir els pressupostos del 2026 ha donat bons resultats. I ni que sigui amb una abstenció –per no passar-se de frenada, que ja som a mitja legislatura i ja es veuen les orelles de les properes eleccions–, els primers s’abstindran en haver aconseguit que s’atenguin algunes de les seves propostes i fer que, dit per Eva Candela, “siguin un bon acord per a la ciutat”.
La bona notícia d’aquest acord, tanmateix, va molt més enllà de la dimensió pressupostària i dels compromisos presos. D’una banda, perquè mostra un govern municipal prou flexible per negociar les seves pròpies propostes. I, de l’altra, perquè el PSC sembla que ha superat el vell disgust per la marxa de Ballart i que torna a una posició constructiva que, a més, l’acosta a una imatge de partit amb voluntat de govern.
I dic que és bo que sigui així just perquè arreu, a Terrassa, al nostre país, no cal dir que a Espanya i també a la resta del món, el que ara preval en política són les polaritzacions populistes. Sembla que tot es redueix a un combat entre bons –naturalment, els meus– i dolents –tots els altres–, en què uns anirien de bona fe i altres serien uns mers acaparadors de poltrones. I això que està debilitant el mateix sentit democràtic del ciutadà tan bon punt hi queda atrapat, és bo que la pràctica ho desmenteixi, començant per la que tenim més a prop, en l’àmbit local.
El que és propi de la bona política és això. Primer, reconèixer la legitimitat de l’adversari per governar, si és que ha guanyat i té la majoria per fer-ho. I segon, dialogar amb les minories per tal d’incorporar-les, en la mesura del possible, a un consens el més ample possible. Per tant, hi ha un joc necessari de negociació entre allò que hom ha promès en el seu programa electoral –moltes vegades, impossible de complir totalment perquè més que una promesa és un desig–, i allò que enraonadament li demana l’oposició.
Aquest tipus de diàleg i acord, d’altra banda, ajuda a allunyar la crispació política del centre del debat. Posem per cas: si PSC o ERC optessin per fer una oposició crispada, ressentida, rude, els únics que en traurien profit serien els de Vox. Si la confrontació política va d’insultar l’adversari, els partits extrems sempre tenen les de guanyar. Posats a triar entre “bons” i “dolents” –entre els meus i els seus–, tothom prefereix votar els “més” bons contra els “més” dolents. En canvi, si la centralitat política és dialogant, el vot també se’n torna, de dialogant. I llavors, és el programa, és el projecte, és el matís i és la capacitat dels lideratges personals allò que entra en joc.
L’oposició que recorre a la clàssica figura del barrufet rondinaire, amb el risc que porti el govern a respondre amb el mateix to, genera desconfiança i fa créixer l’abstenció i alimenta els pols oposats més radicalitzats. Els partits polítics que més que queixes i reivindicacions sistemàtiques són capaços d’aportar propostes i solucions són els que guanyen més credibilitat i conviden a la participació el ciutadà més reflexiu, més cívic, més democràtic.
No són tan ingenus per no sospitar que, a més dels grans principis democràtics, també és l’afany de futura victòria electoral el que ha portat el PSC a buscar l’acord. Però ja és això: que el PSC pensi que una actitud constructiva també li és favorable des del punt de vista electoral, és senyal que confia en la maduresa dels terrassencs i en el futur polític de la ciutat. Guanyi qui guanyi, i governi qui governi.