L’edatisme és la discriminació, els prejudicis i els estereotips basats en l’edat. Afecta greument els drets humans en limitar l’autonomia, la dignitat i les oportunitats de les persones, essent una de les formes de discriminació més normalitzades. L’edatisme el trobem manifestat de diferents formes:
Edatisme institucional: lleis, normatives o serveis que discriminen i limiten les oportunitats o la participació de les persones en funció de la seva edat.
Edatisme interpersonal: present en la interacció entre persones. El llenguatge que emprem, per exemple, està replet de termes que perpetuen estereotips negatius associats a l’envelliment (vell/vella, ancià/anciana, jubilat/jubilada, classe passiva); tot i que són paraules correctes i acceptades col·loquialment, moltes vegades s’utilitzen de forma despectiva, menystenint, refusant o subvalorant la persona.
Edatisme autoinfligit: es produeix quan les mateixes persones grans acaben interioritzant discursos negatius relacionats amb l’edat. S’arriba a acceptar i a interioritzar com un fet natural, normal i assumit per a la societat que, per l’edat, ja no ets ni productiu ni necessari, i que més aviat “destorbes”.
Les actituds edatistes parteixen del supòsit que les persones grans han perdut capacitats, aporten poc valor social i no poden prendre cap decisió per si mateixes. El resultat és una simplificació de la realitat i una perpetuació d’estereotips que obvien les seves necessitats, ignoren les seves opinions i invisibilitzen la seva aportació a la societat.
Segons l’OMS, l’edatisme impacta negativament en la salut i el benestar de les persones. En el cas de les persones grans, té els següents efectes:
Menys esperança de vida i pitjor salut física, mental i emocional.
Menys benestar i qualitat de vida.
Més aïllament social i soledat.
Increment de la pobresa i la inseguretat econòmica.
Més risc de patir casos de violència i abús.
L’edatisme provoca danys, desavantatges i injustícies, i les persones grans són el col·lectiu que més pateix els seus efectes.
Aquest prejudici cultural simplifica i distorsiona la realitat de les persones grans. I el sistema capitalista “depredador” i “inhumà” que ens domina les condemna, de forma interessada, a assumir el “clixé” inamovible que: Fer-se gran és sinònim de malaltia, dependència física i feblesa.
Pèrdua mental: creure que totes les persones grans pateixen deteriorament cognitiu, demència o pèrdua de memòria.
Càrrega social: percebre el col·lectiu com un pes econòmic o assistencial per al sistema sanitari i familiar.
Combatre l’edatisme, en el cas de les persones grans, significa que treballem a fons i de forma col·lectiva per transformar una societat greument malalta pel que fa al reconeixement dels valors humans i dels drets de les persones grans (de què ningú no parla). I és curiós, perquè «tothom», sense excepció, passarà algun dia per aquesta fase d’envelliment, amb totes les seves conseqüències.
És curiós veure que el respecte i la integració de les persones grans són i han estat considerats pilars fonamentals en moltes societats primitives i ancestrals, en les anomenades societats en vies de desenvolupament o en reductes culturals que han pogut sobreviure a colonitzacions de tota mena.
En aquests indrets es prioritzen la seva saviesa, l’experiència i el rol de transmissió de valors, evitant així l’exclusió social o l’edatisme. Aquests són alguns dels exemples:
Societats asiàtiques (Japó, Corea del Sud i la Xina): basades en el confucianisme, mantenen una tradició molt forta de pietat filial, on els fills tenen l’obligació moral de cuidar els seus progenitors. En aquestes cultures, l’edat s’associa amb el mestratge i l’autoritat, i és habitual que els avis visquin amb les famílies i participin activament en la presa de decisions.
Pobles indígenes (nadius americans): nombroses comunitats originàries consideren els ancians com els «guardians del temps» i els conservadors de la història oral, les tradicions i la medicina. Són consultats com a líders espirituals i membres indispensables per a la cohesió i continuïtat de la comunitat.
Societats de l’Àfrica subsahariana: en moltes comunitats tradicionals, arribar a una edat avançada és vist com un gran èxit i una benedicció. Els ancians formen consells de savis encarregats de resoldre conflictes i prendre decisions rellevants per a la tribu gràcies a la seva experiència.
Per tant, hi hauria una primera part a tractar que seria el reconeixement jurídic, polític i social dels drets que té aquest col·lectiu a escala local, autonòmica, estatal i internacional i que passen per:
Dret a un tracte digne.
Dret a l’assistència sanitària i a la protecció de la salut (dret a la cura).
Dret a la promoció de l’autonomia personal i a l’atenció a la situació de dependència.
Dret a la protecció jurídica i al suport per a l’exercici de la capacitat quan sigui necessari.
Dret a obtenir recursos econòmics suficients.
Dret a la participació social, econòmica i política.
Dret a l’accés efectiu a la cultura i a l’oci.
I la segona part, clau essencial per a una transformació real, passaria pel canvi de valors actuals: passar del materialisme més pur a l’humanisme més clàssic. Allò que dèiem durant la pandèmia de la Covid-19 i que ja hem oblidat: posar la persona i la seva cura al centre de les nostres vides. I no permetre el maltractament psicològic o físic de cap persona gran.
Canviar valors, per exemple, com ara el capacitisme (associar valor a la productivitat), el paternalisme i l’adultocentrisme. S’ha de prioritzar la solidaritat intergeneracional, la diversitat i el reconeixement de la saviesa per sobre de l’aparença.
Fomentar la interacció entre persones de diferents generacions per generar respecte, tolerància i reconeixement.
Per aconseguir una societat inclusiva cal un aprenentatge mutu, tornar a comunicar-nos en persona, sentir la veu, veure la mirada de l’altra, tocar-nos, abraçar-nos, saber escoltar-nos. I tot això per sobre de les “pantalles” i la IA.
Trencar la idea que els joves són els únics que aporten innovació i que els grans només reben.
Promoure espais on el traspàs d’experiències de vida i tradicions sigui bidireccional.
Llenguatge i relats: deixar enrere expressions que infantilitzen o limiten les capacitats de la gent gran.
Participació activa: valorar la gent gran com a agent de canvi social i de voluntariat, i no només com a receptora d’assistència.
Fer-se gran no significa perdre drets, valor social ni capacitat de decisió. La dignitat es té pel sol fet de ser persona.
Combatre la solitud no volguda i la pobresa de molta gent gran (un problema molt greu que augmenta dia a dia) és una responsabilitat col·lectiva.
Treballem totes i tots junts per aconseguir que el bé col·lectiu prevalgui sobre l’individual, perquè les ciutats, com la nostra, siguin ciutats de drets i les desigualtats socials i econòmiques desapareguin. I per a tot això cal, i és essencial, la saviesa i la força que dona l’experiència de vida de les persones grans (nosaltres mateixos).