El Diari de Terrassa de dissabte passat feia un exercici periodístic molt interessant publicant la llista dels artistes musicals més escoltats a Terrassa el 2025 a la plataforma Spotify.
Amb poques excepcions, el rànquing és similar al que s’escolta a Catalunya i a tot el món. Hi predomina la música llatina, és a dir, l’habitual vulgaritat i masclisme del reggaeton, i la dita “música urbana”. No repetiré el rànquing, però comença i acaba amb dos “bad”, en anglès, “dolents”. Primer el porto-riqueny Bad Bunny, i la quinzena, la catalana Bad Gyal. (Val a dir que això del “bad” no és senyal de cap provocació: ja fa anys que la irreverència i la transgressió, paradoxalment, formen part del “sistema” i de l’ordre comercial).
De la llista, però, no es poden arribar a conclusions simples. Primer, perquè parlem d’una plataforma determinada i hi ha altres formes d’accés a la música, i moltes maneres d’escoltar-la. En segon lloc, perquè una cosa és què escolten els terrassencs, i una altra què s’escolta a Terrassa. Però, i en tercer lloc, no es pot confondre automàticament allò que s’escolta amb allò que agrada perquè aquests rànquings de Spotify estan condicionats per diversos factors. Un, l’algorisme que produeix una “popularitat acumulativa”. És a dir, com més s’escolta un artista, més s’afavoreix la seva presència a la plataforma i les seves llistes. Dos, pel sistema comercial anomenat Discovery Mode i que patrocinen algunes discogràfiques per afavorir determinades cançons a canvi de donar a Spotify un 30% sobre els royalties obtinguts.
Més enllà d’aquestes matisacions, que no invaliden el gruix de les dades, la reflexió pot ser doble. D’una banda, els terrassencs no som un món a part, i fem com tothom.
Els individus pensem que triem escoltar el que ens agrada, però si resulta que és el que agrada a la majoria, llavors simplement vol dir que som dòcils a les mateixes pressions del mercat. No diré si això és bo o dolent, però sembla inevitable: el mercat té el poder també en els gustos musicals de la majoria, i són pocs els que se n’escapen.
D’altra banda, és obvi que els terrassencs no tenim una personalitat musical pròpia, tot i no estar mancats d’artistes i grups locals –en aquest camp comercial– de molt èxit, de Miki Núñez a Doctor Prats, només per dir-ne dos. O, per exemple, que hi ha grups de música catalana amb una gran capacitat de convocatòria a la Festa Major. És cert que Spotify mesura si alguns artistes tenen un pes destacat en l’àmbit local respecte de la resta de ciutats, el Local Pulse, però no l’he trobat pel cas de Terrassa. En definitiva, vist el rànquing, aquest produeix grans biaixos culturals, i particularment lingüístics, que musicalment ens minoritzen com a ciutat i país. Ens pensàvem que mai havíem tingut tanta llibertat d’elecció, i resulta que el nostre comportament és més gregari que mai!
Però, ja que hi som posats, suggereixo que de cara a les properes eleccions municipals, a més dels seus programes electorals fets a mida per agradar a la clientela, es demani als caps de llista el rànquing de les seves escoltes a Spotify del 2025. Què és el que més escolten Ballart, García, Martínez, Lluís i tota la resta? Oi que us agradaria saber-ho? I fins i tot potser seria una informació que decidiria més d’un vot!