Hem acabat ja l’Any Sant, el Jubileu de l’Esperança. Va ser el papa Francesc qui va convocar aquest any jubilar amb la butlla “L’esperança no defrauda” (Rm 5,5). Amb aquest títol assenyalava el motiu i el missatge central d’aquest jubileu.
El pontífex era prou conscient que a la nostra societat actual el sentit de l’esperança s’estava afeblint, i que calia, per tant, reforçar-la i especialment ancorar-la en l’amor de Déu, que n’és la base i el seu fonament.
Al llarg d’aquest any, el jubileu de l’esperança ha marcat l’acció de l’Església en els seus diversos àmbits. A la diòcesi ho hem viscut amb la participació en diferents peregrinacions a Roma. Em plau recordar el jubileu dels joves, en què vaig tenir el goig de participar i acompanyar els 700 joves de la diòcesi que es feren presents a Roma, especialment a Tor Vergata, a la Vetlla de Pregària i la Missa presidides pel Sant Pare els dies 2 i 3 d’agost. També hem estat presents en diversos jubileus a la Ciutat Eterna, per exemple en el jubileu dels catequistes, el dels migrants, el que va aplegar els mestres i professors de religió, el de les escoles catòliques, el jubileu dels moviments, i també el dels diaques, els seminaristes i els preveres.
A la nostra diòcesi hem tingut tres temples jubilars que han acollit nombrosos grups i persones concretes. Han estat la Catedral a Terrassa, el Santuari de la Salut a Sabadell i la parròquia de Sant Esteve a Granollers. Un dels pelegrinatges més especials va ser la celebració al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de la missa d’acció de gràcies amb motiu de la cloenda dels actes del vintè aniversari de la creació de la diòcesi, el passat 15 de juny, una veritable trobada diocesana de fraternitat eclesial, en la que ens aplegarem cristians de les parròquies, delegacions, comunitats i moviments tant del Vallès Oriental com dels Vallès Occidental.
Correm el risc, però, de pensar que tot això ja s’ha acabat. I semblantment al que succeeix quan es passa d’un curs a l’altre, podríem pensar que ara cal cercar un nou missatge perquè aquest ja s’ha treballat i tancat. I no és pas així. Com he anat recordant aquests dies, i especialment a la Missa de cloenda a la Catedral, s’ha acabat l’any de l’esperança, però l’esperança continua. Perquè l’esperança no és un missatge més, o un objectiu, entre d’altres, per ser treballat i avaluat. L’esperança és una virtut teològica, al costat de la fe i la caritat, i la seva presència és permanent entre nosaltres.
El fet que li hàgim dedicat un any de reflexió i celebració ha estat per enfortir-la encara més, perquè continua sent un dels motors de la nostra vida cristiana. L’esperança ens ajuda a treballar dia a dia per un futur millor segons el designi diví, l’esperança ens fa donar gràcies a Déu perquè, amb la seva presència, sosté les nostres petites esperances dia a dia.
L’esperança ens fa mirar el món per no caure en la temptació del cansament o del desànim, o per sentir-nos superats per les dificultats, com ens recordava el papa Francesc. L’esperança ens capacita per ajudar a transformar les realitats de dolor, de foscor, de pecat, que hi ha al nostre món en signes de l’amor de Déu.
L’any de l’esperança s’ha acabat, és veritat, però l’esperança continua entre nosaltres. Us convido, en aquest any nou que acabem de començar a demanar la virtut de l’esperança, a mantenir-la i exercitar-la en la nostra vida de cada dia.