Sembla que no forma part de la idiosincràsia del polític –amb excepcions lloables– demanar disculpes, i encara menys dimitir a l’hora d’assumir responsabilitats.
Tot el contrari: en algun manual de comunicació política es deu explicar com tenir les galtes de negar la realitat. Amb molta catxassa, o dit en espanyol, amb “pachorra”.
Un cas exemplar ha estat el d’aquesta setmana -seguim amb el tema dels trens- arran de la futura estació de Can Boada de l’R4. Amb tot la raó, dimecres passat l’alcalde, Jordi Ballart, saltava d’indignació després de veure que a l’actualització Pla de Rodalies 2020-2030 no constava el projecte de l’estació per a passatgers. D’acord: després, des del Departament de Territori es va precisar que sí, que es mantenia la doble condició d’estació tècnica i de passatgers, per bé que en el resum del Pla no hi era. Fins aquí, res d’important. Tenim un alcalde atent als interessos locals, un resum mal redactat i confús, i finalment el comissionat del dit Traspàs Integral de Rodalies –“integral” a la manera espanyola, és clar, perquè a la titularitat tindrà majoria el govern espanyol, els maquinistes estaran vinculats a l’empresa espanyola, dependrem de les inversions que es decideixin a Madrid...-, que va aclarir que sí, que l’estació tindrà les dues funcionalitats.
Ara bé, el senyor Pere Macias, el comissionat sobre rodes -ara al tramvia, ara al metro, ara al tren...-, amb aquella condescendència pròpia del qui mana de veritat, va trobar “comprensible” la preocupació de l’alcalde perquè l’estudi informatiu s’està allargant. L’estudi informatiu, diu, senyor Macias? Potser en aquell moment estava ocupat amb el tramvia, però és que el projecte és del 2008, que a causa dels endarreriments l’estudi informatiu va caducar el 2022 i s’ha de tornar a fer -això són molts diners llençats a les escombraries-, i que la mateixa ministra socialista Raquel Sánchez -no del PP, socialista, i no de l’Espanya “vaciada”, sinó de la Catalunya “espoliada”- va assegurar que el 2025 l’estació seria operativa. I ara resulta que ens diuen que l’estudi informatiu va molt lent? I ja està? Cap disculpa? Troben que ens queixem per vici?
Ho dic, perquè en aquest marc de despropòsits, resulta que el regidor socialista Adrián Sánchez es mostra sorprès per l’enuig de l’alcalde i encara gosa demanar-li lleialtat institucional, capacitat d’influència i que tindrà el PSC al seu costat. Naturalment, a més de renyar l’alcalde, res d’assumir la responsabilitat del seu partit per les promeses incomplertes. Cap disculpa per pertànyer als qui van prometre i no fan, o als qui redacten informes confusos?
I llavors, anem als caps grossos. Primer, el conseller Albert Dalmau, conseller de la Presidència, que quan li pregunten a TV3 per si ha de fer autocrítica per la gestió de la crisi, sí que en fa: diu que aquests dies “han donat massa la cara”, però que ja se sap, ells són així de bons. Costa de creure que s’ho cregui, després de munt de confusions i desgavells que han creat per causes que no s’atreveixen a confessar, no fos cas que els maquinistes encara els tornin a fer una vaga. I per acabar-ho d’arrodonir, quan li demanen la dimissió al ministre Óscar Puente, diu que si el critiquen és “perquè ho faig molt bé” (i per dins pensava: “¡Y no me beso porqué no me llego!”).
Doncs ja està. Es veu que l’alcalde és massa impacient; que el PSC no té res a veure amb els incompliments en infraestructures ferroviàries -i si badem, encara encolomen els incompliments a ERC i Junts-; que el problema és que comuniquen massa i, en definitiva, que tot ho fan molt bé. I, naturalment, el veritable problema de fons és que, per si no ho sabíem, Catalunya és país de talussos, que els riscos amb les vies arran de mar que fa dècades que havien d’haver canviat de trajecte són culpa del canvi climàtic, i que el nostre mal és haver estat el primer a fer trens a l’Estat i, és clar, ara són els més vells. Tota la raó: si Manuel Girona no hagués promogut ni finançat les línies Barcelona-Terrassa-Lleida-Saragossa, la Barcelona-Granollers-Girona-Portbou o la Barcelona-Vilanova-Tarragona, ara tot hauria anat més bé: l’Estat ens els hauria fet cent anys més tard, i ara serien tots nous. Com deia algú, més que un país de talussos, ens prenen per un país de talossos.