El 14 de desembre del 2025 vaig llegir que iRobot —creadora del Roomba i pionera de la robòtica domèstica— s’havia acollit al capítol 11 de la Llei de fallides dels Estats Units, l’equivalent al nostre concurs de creditors orientat a la reestructuració.
El mecanisme li permet continuar operant mentre reorganitza el deute, però el destí és clar: iRobot no ha caigut en una guerra de mercat, ha estat absorbida pel buit que ella mateixa va crear en externalitzar la seva essència. El gegant xinès, que atresora el coneixement tècnic d’anys de manufactura, simplement ha executat una factura pendent de 260 milions de dòlars per quedar-se amb les restes d’un gegant que ja només era una carcassa i assumirà el control efectiu de la firma el febrer del 2026.
La fallida d’iRobot no és només un fracàs empresarial; és el certificat de defunció d’un model d’hegemonia que ha oblidat com fabricar. Aquesta dinàmica és el que anomeno el Principi Roomba.
El Principi Roomba sosté que la deslocalització sostinguda de la manufactura cap a territoris concebuts inicialment com a “colònies industrials” pot activar un procés acumulatiu d’aprenentatge i adquisició de capacitats productives i tecnològiques. Quan aquest territori compta amb un Estat que impulsa activament la política industrial —mobilitzant inversió, planificació i protecció estratègica—, el procés s’accelera. Amb el temps, aquestes capacitats poden erosionar l’avantatge tecnològic de la potència que va deslocalitzar i arribar a reconfigurar, fins i tot invertir, la jerarquia productiva entre ambdues.
Durant dècades, l’estratègia d’Occident s’ha basat en una premissa que ha col·lapsat: “Nosaltres posem el disseny i la Xina posa la mà d’obra”. Mentre iRobot feia màrqueting des de Boston, empreses xineses com Roborock o la mateixa Shenzhen Robotics dominaven l’anomenada “innovació de procés”, és a dir, la millora contínua de com es fabrica: optimitzar línies de muntatge, reduir costos i convertir la producció en un avantatge competitiu en si mateix.
Aquesta evolució no és anecdòtica; les dades internacionals ho confirmen. El Rastrejador de Tecnologia Crítica 2025 de l’ASPI —un centre d’anàlisi independent amb seu a Austràlia, especialitzat en seguretat i tecnologia— és contundent: la Xina lidera 66 de les 74 tecnologies que marcaran el segle XXI. I aquest avantatge no es limita al maquinari; les empreses xineses també estan consolidant el control sobre els algoritmes i els models de llenguatge que faran funcionar les màquines del futur. Ja no només fabriquen el cos del robot; també estan definint el cervell.
Aquest desplaçament tecnològic ajuda a entendre per què la resposta nord‑americana ha resultat erràtica i contraproduent. Des de l’administració Trump, els aranzels van créixer progressivament —del 10% sobre productes xinesos el 2018 al 25% el 2019—, cosa que va empènyer empreses com iRobot a traslladar la producció al Vietnam per esquivar‑los. Més endavant, la nova ronda aranzelària del 2025 va elevar alguns tipus fins al 46% per a determinats productes procedents del Vietnam, una mesura que va acabar penalitzant no només el país asiàtic sinó també les mateixes empreses nord‑americanes que havien externalitzat les seves cadenes de producció. Trump va arribar tard i amb la resposta equivocada; mentre amenaçava amb la seva política aranzelària, la Xina havia començat a inundar el mercat amb robots aspiradors més eficients, més avançats tecnològicament i, sobretot, més barats.
El valor real d’iRobot no residia només en la venda d’aspiradores, sinó en la seva cartografia digital de precisió. Amb més de 25 milions de llars mapejades, iRobot posseeix la base de dades d’interiors més gran d’Occident, un actiu comercialment molt valuós que permet la segmentació de mercat i múltiples vies de monetització; és, en definitiva, el fonament sobre el qual es programarà la llar intel·ligent del futur.
Ara, aquest mapa detallat de milions de llars occidentals ha passat de Massachusetts a les oficines de Shenzhen. Washington no només ha cedit sobirania tecnològica al seu principal rival per incompetència estratègica; ho ha fet també impulsat per la voracitat d’una elit que ha prioritzat els guanys immediats per sobre d’una política industrial orientada a la sobirania tecnològica i productiva.
El Principi Roomba marca el punt en què els Estats Units deixen de guanyar la partida comercial per preu i innovació i opten per “canviar les regles del joc” mitjançant la força: una transició de l’economia de mercat a l’economia de botí.
Incapaç d’igualar la capacitat industrial i tecnològica dels seus rivals, Washington ha prioritzat el control de matèries primeres —liti, coltan i altres minerals estratègics— mitjançant pressió diplomàtica i presència en rutes i territoris clau. Això explica l’agressivitat bèl·lica envers Veneçuela —no només per les seves enormes reserves petrolieres sinó també pel valor estratègic de dipòsits minerals i terres rares a l’Orinoco— i les disputes al voltant de Groenlàndia, on el potencial miner i la posició geoestratègica a l’Àrtic han revalorat l’illa com a objectiu d’interès. Si no pots fabricar robots millors, intentes controlar els minerals que el teu rival necessita per produir-los.
Conclusió: la sobirania es fabrica.
El Principi Roomba ens adverteix que el model de “dissenyar a Occident i fabricar a Àsia” no ha estat només una trampa per a la indústria americana, sinó l’últim acte d’un ordre colonial industrial que s’havia reservat el privilegi intel·lectual del disseny i s’havia quedat amb la major part dels beneficis, mentre externalitzava la producció a països amb mà d’obra molt més barata. Aquest esquema, que durant dècades va semblar eficient, va començar a esquerdar‑se quan la manufactura deslocalitzada va acumular coneixement, escala i capacitats pròpies. Avui la sobirania ja no es decreta des d’un despatx amb la bandera de les barres i estrelles, es construeix al taller. I aquells que van ser reduïts a mà d’obra barata són ara qui controlen les cadenes de producció que marquen el rumb del comerç internacional.