El Casal de la Dona de Terrassa ha fet un recorregut de quaranta anys. Quaranta anys de lluita, obstacles i incomprensions, però també de resistència i de compromís col·lectiu.
Un recorregut en què han passat centenars de dones, amb consciència de classe i amb posicionaments polítics d’esquerres, però amb una idea molt clara: que la defensa dels nostres drets com a dones estava per sobre de la resta d’interessos.
Mirant enrere, podem afirmar que possiblement el grup de dones que, els anys setanta, ens reivindicàvem com a feministes no érem del tot conscients del que estàvem iniciant. Sabíem, això sí, que no ens agradava que la societat decidís el nostre destí pel mer fet de ser dones. No teníem referents. Ens havien estat negades, ocultades, no visibilitzades. Havíem de decidir a partir d’allò que intuíem o d’allò que ens ofegava com a persones. Les injustícies i les discriminacions no sempre eren evidents pel pes de segles de patriarcat que portàvem a sobre.
En aquells moments hi havia molta incomprensió, fins i tot per part dels companys de lluita sindical i política, que no entenien que la defensa dels drets de les dones estava estretament lligada a la lluita de classe i a la lluita antifranquista. Van ser anys molt difícils, en què havíem de sostenir doble i triple militància. Tot i això, vam fer camí. I el vam fer a través de diferents formes organitzatives: la vocalia de dones, la Secretaria de la Dona de CCOO, el grup de dones de Terrassa i, finalment, el Casal de la Dona, com a espai propi, estable i col·lectiu de lluita feminista.
El Casal de la Dona obre les portes el 8 de març del 1986 amb el lema “Dones per la Pau”. Des del primer moment, els objectius van ser clars: disposar d’un espai de trobada per parlar de la discriminació que patíem, defensar els nostres drets, organitzar-nos per fer realitat les reivindicacions i denunciar totes les injustícies que afectaven les dones, tant a través d’articles com sortint al carrer.
Aquests primers anys, el Casal va atendre moltes dones amb problemàtiques diverses —maltractaments, assetjament, separacions, violacions, situacions laborals precàries— que hi venien a buscar assessorament i suport. Se les acompanyava en la denúncia, al jutjat, als serveis jurídics, i es reclamava la posada en marxa d’una casa d’acollida a la ciutat perquè dones i infants poguessin estar protegits en casos de violència masclista.
A partir de la creació de la Regidoria de Promoció de la Dona, l’any 1991, el Casal va centrar-se principalment en les reivindicacions polítiques feministes: la denúncia del patriarcat, el dret al propi cos, la igualtat salarial real, la lluita contra la violència masclista, les sentències judicials injustes i discriminatòries, les visions androcèntriques tant públiques com quotidianes, i la defensa de la coeducació com a eina de prevenció de les violències a escoles i instituts. També hem denunciat la situació de les dones en molts països del món.
Hem fet aportacions a protocols de violència, hem sortit al carrer tantes vegades com ha calgut per denunciar l’avortament, els feminicidis i les violacions. A totes les dones que han picat a la nostra porta els hem donat resposta i suport fins on hem pogut. Hem fet nostres els carrers en dates de lluita com el 25N i el 8 de març, i hem reivindicat tot allò que encara no està assolit. Tanmateix, mantenim un fort lligam amb la Xarxa Feminista i amb Ca la Dona, i hem participat en les Jornades Catalanes i Estatals, als Fòrums Socials i a la Marxa Mundial del 2000 contra la pobresa i la violència de les dones. En l’àmbit de ciutat, el Casal va formar part del Consell d’Entitats d’Acció Ciutadana de Terrassa.
En aquest 40è aniversari, volem recordar i homenatjar totes les dones que ens han acompanyat al llarg d’aquest recorregut. Avui celebrem que estem juntes, satisfetes per la feina feta, per les lluites portades endavant i per tot allò que hem aconseguit: lleis contra la violència masclista, contra l’homofòbia, d’igualtat, i haver aturat l’anul·lació de la llei de l’avortament.
Però som plenament conscients que, tot i els avenços, cal continuar vigilants i, alhora, mantenir la il·lusió per continuar creient en la utopia. Aquí estem, plantant cara al patriarcat i al capitalisme.
Com diu el tango: “40 anys no és res, pel llast que portem”.