A finals de maig el Diari de Terrassa publicava els resultats d’una enquesta realitzada per estudiants de l’Institut Santa Eulàlia amb el suport tècnic de l’Ajuntament.
L’objectiu del treball era mesurar l’orgull dels terrassencs envers la seva ciutat. El resultat va ser notable, amb un 7 sobre 10. Segons informa el Diari, “entre els aspectes més prometedors són l’oferta universitària, i el seu ric patrimoni cultural.” A més, continuava la notícia, “un 24% creu que el principal element pel qual Terrassa és coneguda a fora és el seu caràcter de ciutat universitària”.
El dijous 5 de juny vaig assistir a l’entrega dels Premis Gent de Terrassa que el diari entrega a persones rellevants de la ciutat. Aquest any van ser el president de l’associació Minyons, el Conrad Rosend o la Sònia Guillén, el Xavi Coral, la Maria Vidal, l’Artur Martínez i la Míriam Moukhles. Veient-los i escoltant-los, em sentia orgullós de representar una institució que comparteix amb aquests professionals l’honor de ser Gent de Terrassa. Quan entro cada dia al despatx, el primer que veig és la gran T de Terrassa que aquest Diari va lliurar fa dos anys al meu antecessor, Xavier Roca.
De tornada a casa, pensava en el camí que ha seguit l’ESEIAAT per consolidar-se en una de les escoles d’enginyeria més grans del país i en l’esforç que ha representat per a tota la comunitat universitària. Si fa vuit anys encetàvem el camí com a escola unificada, també encetàvem una cursa per ser més presents en el nostre entorn, per ser més necessaris i requerits i per establir ponts i aliances amb empreses, representants dels sectors industrials i agents públics i privats que veiessin en l’ESEIAAT una oportunitat de benefici mutu.
Estar en ple Vallès significa, alhora, un veïnatge directe i privilegiat amb la gran Barcelona però, sobretot, conviure braç a braç amb el teixit productiu més potent de Catalunya i, per tant, la consciència i el deure de satisfer una demanda constant de professionals qualificats. I és que Barcelona té límits, i cada cop tendeix més cap al turisme com a sector econòmic principal, de manera que la indústria i l’activitat productiva és a les dues corones metropolitanes, a les quals el Vallès actua de motor. Tanmateix, hi ha problemes estructurals de país pendents de millora, com ara el transport públic, o amb dinàmiques internes que tendeixen a centralitzar estructures i, sovint (no sempre), a fagocitar el resultat d’esforços de campus perifèrics. És la dialèctica encara no resolta, arreu, que provoquen els grans centres metropolitans envers el seu entorn.
Tant és així que formar part d’una perifèria central ens investeix d’una identitat pròpia, ens connecta amb el territori de manera directa, i ho fa de forma natural, sense fer soroll. I sí, una cosa queda clara, ens cal continuar pedalant, sempre en pujada, fent esforç extra per ser visibles, per tenir veu i per aconseguir accedir als recursos que necessitem. I tot i que són altament eficients i obtenim molt bons resultats amb els recursos de què disposem, el país hauria d’apostar de manera més decidida per l’R+D i la generació de coneixement. No dic rebaixar el pendent. Dic disposar de més recursos per continuar fent camí amb garanties, sense pauses i amb constància.
Probablement, haurem de treballar encara més el posicionament de marca UPC en l’àmbit internacional, potenciant grups concrets i treballant en xarxa amb altres universitats també internacionals. També ens hem d’esforçar encara més a aconseguir que empreses de grans dimensions vegin en la UPC un “partner” acadèmic de reputació i estableixin relacions de simbiosi amb nosaltres. Incentivar la internacionalització de les nostres titulacions també seria el camí, convidant professorat visitant i oferint oportunitats al nostre professorat per establir aliances a fora. Per fer-ho, hem de ser capaços d’alleugerir el pes burocràtic del nostre sistema i en com està construït. Alleugerint pes pugem amb més força.
Tot just ara he complert els meus primers cent dies de mandat. Sembla com si el sistema mètric decimal hagi de dictar determinants moments. Sigui per ser fidels a la tradició del nombre rodó, sigui perquè toca fer-ho, la cosa és què m’he posat a revisar les accions d’aquests tres primers mesos al capdavant de l’ESEIAAT, i les puc superposar, una per una, amb el conjunt de receptes anteriors: hem establert convenis amb Vueling i Limak, hem tancat dobles titulacions internacionals amb la universitat xinesa NUAA, de Nanging, una de les més prestigioses del món en l’àmbit aeroespacial; hem intensificat encara més la nostra relació amb la xarxa Unite!; hem tancat uns pressupostos que tenen més de la meitat dels diners a partir de recursos que la mateixa ESEIAAT ha aconseguit... i tot pedalant en pujada. Si em permeteu la immodèstia, crec que continuem fent camí, i que ho fem amb garanties de continuar creixent.
On és la clau de tot plegat? Quina és la recepta? Amb més diners n’hi hauria prou? I si aquests recursos no hi són... per què funciona l’ESEIAAT com ho està fent? La resposta potser és que tenim un equip de direcció que fan molt bé la seva feina. Potser perquè tenim 27 grups de recerca que, tot i les dificultats, generen coneixement, fan transferència i acompanyen els seus investigadors en un sistema d’acreditació que sovint els tracta amb duresa.
Deu ser tot això, però hi ha d’haver alguna cosa més; alguna cosa que fa que investigadors que aconsegueixen un ERC (un dels finançaments de recerca més prestigiosos d’Europa) triïn instal·lar-se a l’ESEIAAT, a Terrassa. Potser aquesta cosa és un intangible, el sentiment de pertinença, el fet de sentir que formes part d’alguna cosa gran que va més enllà de les lletres ESEIAAT, d’una comunitat universitària que es reconeix i que construeix vincles. Potser aquesta és la clau. Tot parafrasejant Lluís Llach, la màgia de ser perquè volem ser, de fer perquè volem fer, sigui quina sigui la condició, siguem on siguem. I sempre sabent que formem part del teló de fons que és Terrassa, la ciutat que ens acull des de fa 120 anys, i de la qual formem part de manera indestriable. Nosaltres també ens en sentim orgullosos.