Tenim un president que canvia el color del seu missatge com es canvia de calçotets (suposo). Va de pragmàtic, però sempre cau en el costat equivocat. Els seus errors ens estan costant massa cars. Va començar la seva governació amb malsons somiats amb Pablo Iglesias, perquè ell volia un pacte amb l’inútil d’Albert Rivera (Ciutadans).
No mirava amb deteniment si era interessant aquest pacte per a la política d’esquerres, que després li exigien els seus col·laboradors. Només li importava aconseguir la presidència del govern.
Les dues legislatures, una completa, i una altra parcial, estan amb massa temes pendents de solució, o simplement sense solució, perquè Pedro Sánchez marejava la perdiu fins a aconseguir, que l’altra esquerra de Sumar, mirés per a un altre costat. Així ho ha fet amb la Llei Mordassa, l’Habitatge, la nacionalització de les energètiques, les comissions de recerca a l’emèrit i el seu processament, la campanya d’assetjament i enderrocament a Podemos, les provocacions del feixisme d’Estat des de l’exèrcit i els aparells policials, l’abandó i traïció al poble sahrauí. L’increment de la despesa militar en el marc de l’OTAN per la guerra d’Ucraïna. El manteniment de les bases militars dels EUA en sòl espanyol de ROTA i MORÓN. Les mesures anticorrupció es repeteixen en el seu esperit que no és un altre el d’aparentar que es controla, però qui pugui fer que faci. Aquí ho veiem en els casos de Ábalos i Santos Cerdán. La corrupció és un mal endèmic que va lligat al bipartidisme i a l’escala de valors socialment parlant.
Però l’actitud i posició més lesiva la va prendre amb el genocidi de Gaza. Que l’atemptat de Hamàs afavoria l’objectiu de l’Estat d’Israel d’exterminar al poble palestí era clar des del primer dia, però Pedro Sánchez ha actuat de manera vergonyosa en aquest crim col·lectiu de tot un poble desarmat com el palestí. Ha actuat de la pitjor forma possible, dient una cosa i fent el contrari. Les mesures aprovades en l’últim Consell de Ministres, formen part d’aquesta política tan pròpia d’ell de “el pal i la pastanaga”. Quan el que correspon és trencar relacions directes amb Israel. Només pren decisions per a la seva imatge i pensant en les pròximes eleccions legislatives, en el fons li importa “una merda” aquests crims. Per a ell i molts altres com ell són danys col·laterals.
El Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) informa que el nombre de nens i nenes de Gaza que han mort, o ferits, en atacs israelians des d’octubre de 2023 ha superat els 50.000.
La política de Pedro Sánchez està impregnada d’oportunisme, es basa a aparentar un govern progressista, però sense danyar els interessos del capitalisme més salvatge. Ha permès que el capital procedent del no-res s’apropiï del mercat immobiliari de totes les ciutats espanyoles. La falta d’habitatge social ve arrossegada des de sempre, però la crisi del 2008 els va posar en safata. Hi havia més de dos milions d’habitatges ja construïts, procedents dels processos concursals de les promotores immobiliàries, però van acabar en mans de “fons voltor” des de la Sareb (empresa pública). És cert que l’inici d’aquest procés es va donar en el govern de M. Rajoy, però Pedro Sánchez ho podia haver corregit des de 2019 i no va fer res. Ha permès que tota una generació de joves (els nostres fills) no puguin emancipar-se i viure a les seves ciutats de tota la vida. No ha donat protecció a aquesta generació perquè els seus salaris siguin dignes. Ha permès que es trenqui la cadena evolutiva intergeneracional de manera creixent, amb el que ara aquesta generació té menys possibilitats que van tenir els seus pares. I perquè els habitatges dels seus papes es perdin han permès, en els acords de les pensions, que la banca posi en funcionament la “hipoteca inversa” perquè utilitzin el seu bé patrimonial com a generador d’ingressos addicionals enfront de les pensions. Tot un projecte “progressista”.
Permet que les comunitats autònomes, en mans del PP, privatitzin la sanitat. El 26,4% de les llars a Espanya compte amb una assegurança mèdica privada, actualment hi ha 12,6 milions de persones amb una assegurança privada. En el 2014 hi havia 9 milions d’assegurats. Cinc anys després hi havia 11,6 milions. Això es diu “progressisme”?
Sobre l’educació, ha permès que les universitats privades neixin com a “bolets” per tota Espanya. Hi ha 96 universitats, de les quals 50 són públiques i 46 són privades, i gran part de les privades s’han constituït des dels interessos ideològics de l’església i l’extrema dreta. El feixisme es prepara per a assaltar el poder total de manera permanent.
Aquesta política de fer, però molestant el menys possible, al feixisme latent en totes les estructures de l’Estat espanyol, no ens condueix a cap part que no sigui destapar aquesta política aquí comentada. Venim d’una transició fraudulenta i humiliant. Ara el PP es destapa, amb el seu portaveu Miguel Tellado”, i de manera banal fa referència a les fosses comunes del cop d’estat de 1936 quan comenta que “ ja es pot cavar la fossa en la cuneta del govern de Pedro Sánchez”.
L’acció de govern, amb les seves formes descafeïnades, estan donant força al feixisme a Espanya, no hi ha accions d’ofici contra les declaracions provocadores de Vox i les seves organitzacions de combat. El govern reacciona passivament davant les declaracions de militars feixistes que criden a tornar a actuar militarment, o a afusellar a 26 milions d’espanyols.
Al final tota aquesta actitud ha contagiat als partits de la coalició de govern, però aquest nivell de submissió al poder econòmic es va accentuar després de l’operació contra Podemos, perquè Podem era un perill a mitjà i llarg termini, i en aquesta labor va haver-hi una col·laboració necessària des de Sumar.
Les faules i les accions contra Podemos, que en un principi Pedro Sánchez observava des de la inacció institucional, al final s’ha girat contra ell. Aquesta és la situació que ha generat una desafecció en la ciutadania, que ha col·locat la intenció de vot en el cas de Vox en el 15,6% enfront d’un 12% de vot ajuntant tots partits de la coalició de govern.
Cal plantejar-se un projecte polític basat en un programa realment d’avanç cap a canvis profunds, però per a això necessitem un moviment ciutadà sòlid i amb presència de joves en les seves files. La dicotomia entre Sumar i Podemos ens porta a la nostra trista realitat. Hem de caminar tots junts sobre la base d’un procés constituent on la monarquia quedi totalment postergada. Els estaments de l’Estat es depurin de feixistes, és una vergonya el que estem veient en el poder judicial. Cal posar en discussió l’actual fòrum de l’Estat espanyol en el seu marc de descentralització legislativa. Cal netejar de corrupció tot l’Estat.
Som víctimes de la nostra pròpia desorientació política per la falta d’una ideologia clara i contundent. Ens movem en espais limitats per les nostres pròpies contradiccions. Des de la crisi del 2008, les actituds basades en “el possibilisme” ens ha portat a la pèrdua de la confiança en nosaltres mateixos i del poble treballador. Aquell principi d’“així ens tracten, així responem” que ens va portar a l’afebliment del franquisme, però deixem que Franco morís de vell en el seu llit de cap d’estat, el franquisme no va morir amb Franco, i 48 anys després està més viu que mai, el nostre silenci l’ha ressuscitat.
Cal tornar a sortir al carrer i aconseguir atreure a molts joves al nostre projecte constituent. Cal fer pedagogia que la transició ni va servir de res i que assumim tots l’inici d’un nou procés constituent. Si no ho fem estarem contribuint a un futur basat en una vida sense drets, només deures, i en condicions miserables. Això és el que espera als nostres fills i nets, si no reaccionem en el present.