Ens han volgut fer creure que marxar a l’estranger és una etapa, una experiència temporal, una aventura que tard o d’hora s’acaba.
Però la realitat és molt més crua i incòmoda: molts joves marxen i ja no tornen. I no és perquè no estimin el seu país, sinó perquè fora han trobat allò que aquí se’ls ha negat durant massa temps: oportunitats, estabilitat i felicitat.
Austràlia, Dubai o Qatar ja no són simples punts llunyans en un mapa, ara són fàcilment localitzables per internet, és el que té la globalització. Països que, amb tots els seus clarobscurs, han sabut convertir-se en destins atractius per a una generació cansada de sobreviure. Allà, l’esforç té recompensa. Les hores treballades es paguen. La formació es valora. I, sobretot, el futur no és una paraula buida. Aquí, en canvi, hem normalitzat que un jove amb estudis encadeni contractes precaris, cobri sous insuficients i visqui amb la sensació constant que va tard a la vida. Tard per independitzar-se, tard per estalviar, tard per formar una família, tard per viure. No és falta de ganes ni de capacitat, és falta de condicions. Quan el sistema et fa sentir que sempre estàs començant, arriba un moment que deixes d’esperar.
L’accés a l’habitatge és una de les ferides més profundes. Lloguers que s’empassen més de la meitat del sou, pisos compartits fins ben entrada la trentena i una independència que sembla una utopia. Treballar i no poder construir una vida pròpia és frustrant. I aquesta frustració pesa. Pesa tant que fa les maletes gairebé sola.
A l’altra banda del món, molts joves descobreixen una realitat radicalment diferent. Sous que permeten viure i estalviar. Horaris que respecten el temps personal. Possibilitats reals de creixement professional. I, sobretot, una sensació poderosa: la de sentir-se útils, valorats i tranquils. No viuen millor perquè siguin més ambiciosos, sinó perquè el sistema no els posa el peu al coll. I passa una cosa encara més significativa: s’hi enganxen. No només s’hi adapten, sinó que hi arrelen. Fan amics, construeixen rutines, projecten futurs. Somriuen més. Viuen sense l’angoixa constant del “no n’hi ha prou”. I descobreixen que la felicitat no és un luxe, sinó una conseqüència natural de viure amb dignitat. Quan això passa, tornar deixa de ser un objectiu. Torna només qui pot, qui vol o qui encara hi veu una oportunitat.
El que és més dolorós és que, des d’aquí, sovint se’ls jutja. Se’ls diu que han marxat per diners, que han abandonat el país, que ja tornaran quan se’ls passi la innocència. Però ningú abandona un lloc on pot viure bé. Ningú marxa si se sent cuidat. Els joves no han fugit: han estat expulsats per un sistema que no els ha sabut escoltar ni retenir. Un país que perd els seus joves perd molt més que població activa. Perd talent, creativitat, empenta i futur. Perd la possibilitat de renovar-se. I, mentrestant, altres països ho han entès perfectament: cuiden els joves perquè saben que són el motor de tot. Aquí encara els demanem paciència.
Ara farà quatre anys que tinc un fill a Austràlia. Allà ha trobat feina, estabilitat i, sobretot, tranquil·litat. Austràlia no només els acull, els cuida. Ofereix condicions laborals dignes, salaris que permeten viure i estalviar, i un sistema que fa possible viure amb molta dignitat. No és estrany que els joves s’hi quedin. No és estrany que arrelin. Quan un país et permet viure amb solvència, t’hi vincules.
Quan et fa sentir valorat, no tens pressa per marxar.
El que més impacta és veure com, amb el temps, ja no parlen de tornar. No per desamor, sinó perquè han descobert una vida millor. Una vida sense l’angoixa constant de no arribar, sense haver de renunciar a tot per sobreviure. Són feliços. I quan un fill és feliç, qualsevol pare o mare també ho és, encara que el trobis a faltar.
Potser el veritable fracàs no és que marxin, sinó que quan podrien tornar ja no vulguin fer-ho. Perquè han après que la vida pot ser més amable. I perquè han descobert, lluny de casa, que ser feliç no és tan difícil.