Tinc una proposta que penso que hauria de ser ben acollida per les institucions culturals de la ciutat. Ha arribat hora d’homenatjar els grans mecenes terrassencs del segle passat.
He estat llegint el “Sant Llorenç del Munt [Una biografia]” de Vicenç Villatoro (Símbol Editors, 2025), i a la pàgina 48 ens fa present la figura de Salvador Alavedra, industrial, artista i mecenes de tants altres artistes. Entre més, d’Agustí Bartra i Anna Murià, qui va acollir –juntament amb altres mecenes terrassencs– en el seu retorn de l’exili mexicà. Villatoro revela que Salvador Alavedra, durant un any, va estar pagant una mesada al poeta Iu Pons per tal que escrivís el “Poema de Sant Llorenç del Munt”, un tema que precisament li hauria suggerit Agustí Bartra.
Aquest és només un dels terrassencs que, com també Jaume Canyameres, van fer del mecenatge d’escriptors, artistes plàstics i músics un dels seus molts actes de servei a la cultura i a la ciutat. És cert que també hi va haver altres noms que van contribuir generosament en terrenys més socials, com ara el suport als presos polítics del franquisme. Però per no dispersar l’atenció, la meva proposta seria cenyir-nos al món de la cultura, per bé que sovint sigui poc destriable del de la política.
Una de les característiques d’aquests generosos mecenes és que actuaven amb la màxima discreció. No sé ni si seria possible refer la major part de la llista de persones que van ser ajudades. Jo mateix puc testimoniar un cas. El 1973 havíem fundat un grup de música, Registre 23, que musicàvem poemes de Miquel Martí i Pol, de Joan Vinyoli, també de propis i encara, més endavant, l’obra poètica “Fugint de nit, perduts a mar” del mateix Vicenç Villatoro. Vam tenir una vida efímera –uns tres anys– i vam fer una cinquantena d’actuacions a tot el país. Doncs bé: un dia vaig trobar un sobre anònim amb 5.000 pessetes sota la porta de casa per al nostre grup. No portava cap nom. Però per diverses raons, sempre vam tenir la convicció que era un cop de mà que ens donava Salvador Alavedra i que ens va permetre millorar l’equipament.
És per això que per homenatjar aquests terrassencs tan generosos i impulsors d’artistes locals, caldria començar per fer una petita recerca tant per saber qui eren com per trobar les persones que van ajudar. I n’hi ha, em consta, que han arribat a aconseguir un renom internacional. Quants mecenes vam tenir en aquells anys foscos del franquisme i encara després? Quants i quins artistes van ajudar? Quina va ser la seva contribució a posar les bases d’un ambient cultural local de primer nivell quan el paper de l’administració pública a més d’inexistent, era culturalment asfixiant? No és profundament injust que no els puguem reconèixer públicament i homenatjar per la seva exemplaritat cívica?
Algú podrà objectar que ells mateixos van optar per una acció discreta, sense buscar cap mena d’honor ni de publicitat, un fet que encara afegeix més mèrit a la seva generositat. Però ara ja ha passat prou temps per revelar-ho sense ni posar-los en un compromís ni trair la seva modèstia i la seva invisibilitat. Encara més: ara que anem escassos de referències cíviques –d’això sempre es fa curt–, que la ciutat els conegui i els reconegui, no només seria fer-los un acte de justícia al qual molts col·laborarien amb agraïment, sinó que tindria un caràcter exemplar per a possibles nous mecenes i per a les noves generacions d’artistes.