L’altre dia llegia l’article de Joan Carles Folia i, coincidint en una part fonamental de la seva retòrica, m’alarmava davant d’algunes afirmacions.
En primer lloc, i estant d’acord amb la meritocràcia, no soc ni seré partidari de la tecnocràcia. No és cert que la possessió d’un títol universitari et faci més idoni per desenvolupar funcions polítiques, i menys que et faci més llest o intel·ligent.
Com bé es deia a l’article citat, l’art de la política requereix unes habilitats que inclouen la gestió de les relacions públiques i la presa de decisions col·lectives. Implica gestió de conflictes i treballar per trobar consensos. La possessió d’un títol universitari o fins i tot el coneixement d’idiomes són extres però no condicions “sine qua non”. Entre altres raons perquè, i aquí està el primer error de l’article, no fem una recerca i selecció de professionals sinó de persones perquè en quatre anys gestionin polítiques públiques. El que és cert és que les persones que ens proposen i les que accepten anar a les llistes d’un partit o grup elector haurien de ser conscients de les responsabilitats “reals” dels càrrecs i pensar-ho més. Darrerament, hi ha una certa tendència a proposar persones per si poden atraure vots i no per la seva competència pel càrrec i, ho sento, no tothom serveix.
Dedicar-se a la política no és construir una autopista ni realitzar una intervenció hospitalària, segon error. L’administració pública ja té perfils professionals als quals “sí” que hem d’exigir aquesta formació i coneixement: els i les tècniques. No podem tenir a les administracions tècnics sense coneixements en la matèria i, per tant, hem d’exigir currículums i valors de competència i experiència. Però no podem caure, com passa sovint, que els càrrecs electes facin de tècnics o tècnics que vulguin fer d’electes (he llegit molts articles sobre temes de residus en què es veu aquesta distròfia). Cada rol té unes funcions determinades i als polítics els toca prendre decisions i impulsar polítiques que desenvoluparen els tècnics.
Personalment, no m’agrada que es parli de la classe política com si fos alguna cosa distant de tots nosaltres. Hem de donar-los la temporalitat que es mereixen, una legislatura o poden ser més, però tenint clar que som corresponsables que aquestes persones siguin allà. Per tant, si diem que són una colla de vividors, en realitat estem confessant que no hem estat encertats en l’elecció i, el que hauríem de fer és prendre’ns més seriosament la nostra capacitat de decidir amb el vot.
En el que sí que estic totalment d’acord és en la necessitat de no disculpar, minimitzar o blanquejar les corrupcions, indistintament que siguin de baix o alt grau, i indiferentment de color polític, del partit, de la persona. Tot polític que ens roba ha de tornar tot el que s’ha robat i mai més hauria de poder exercir càrrecs de representació ni tan sols d’assessoria institucional. Tot polític que menteix als seus currículums intenta enganyar i hauria de ser apartat pel seu partit per a càrrecs electes i també com a assessors institucionals.
Hem de defensar la tolerància zero davant la corrupció amb vehemència.
Però no podem generalitzar. Els casos de corrupció, per cert, la majoria protagonitzats per persones amb títols universitaris, no representen el conjunt de persones amb responsabilitats polítiques. Tenim moltes persones que fan de polítics que treballen per millorar la nostra societat, que es dediquen des del convenciment que fan un servei públic. Però, estant a prop del poder, de la capacitat de decidir, estan més a prop d’aquells que inciten i premien la corrupció. Gent que són igual o més responsables de la corrupció i els quals sovint elogiem i elevem a la categoria d’éssers superiors.