Escric aquestes línies no com a expert, sinó com un més dels milers de treballadors que, cada matí, sentim el pes d’una pressió que ja no és sostenible.
Avui dia, l’estrès laboral s’ha convertit en una “epidèmia silenciosa” que s’asseu amb nosaltres a taula i ens acompanya fins al llit.
Ja no parlem només de tenir molta feina; parlem d’una hiperconnexió que ens obliga a respondre correus a sopar, d’una precarietat que ens fa por dir “no” i d’uns ritmes que ignoren que som humans, no algorismes.
Segons les dades del 2026, el 55% dels treballadors a casa nostra ja pateixen esgotament crònic. Això no són només números; són pares que no tenen energia per als seus fills, joves ansiosos i baixes laborals que es podrien haver evitat.
Ens han venut la cultura de l’esforç extrem com a èxit, però el preu que estem pagant és la nostra salut mental. El “burnout” no és una debilitat personal, és el resultat d’un sistema que prioritza la immediatesa per sobre del benestar.
Necessitem que les empreses entenguin que la desconnexió digital no és un privilegi, sinó un dret, i que la prevenció de riscos laborals ha de mirar la ment amb la mateixa urgència que mira la seguretat física.
Faig una crida als mitjans per donar veu a aquesta realitat. No podem normalitzar viure amb un nus a l’estómac. Treballar és un mitjà per viure, no un motiu per emmalaltir.
És hora de posar el fre i replantejar-nos com volem viure la nostra jornada i la nostra vida.