L’educació del segle XXI a Catalunya no necessita més declaracions d’intencions. Necessita compromís real. I aquest compromís no pot recaure exclusivament sobre l’escola ni diluir-se en un discurs col·lectiu imprecís.
Educar avui és una responsabilitat compartida, especialment entre tres actors que no poden avançar per separat: els docents, les famílies i l’administració educativa.
Els docents sostenen el sistema educatiu amb una professionalitat que sovint es dona per descomptada. A les aules catalanes no només s’ensenya; s’acull, s’acompanya i es construeixen vincles. Mestres i professors gestionen diversitats socials, emocionals i culturals creixents, adapten la seva pràctica a realitats canviants i assumeixen una funció educativa que va molt més enllà del currículum. Aquest esforç mereix reconeixement, però també exigeix claredat: la tasca docent és una responsabilitat professional, no un acte de voluntarisme. Ser docent el segle XXI implica compromís amb la formació contínua, amb el treball en equip i amb la reflexió pedagògica constant. No tot es pot justificar amb la pressió del sistema ni amb la manca de recursos. L’escola necessita professionals que assumeixin el seu rol amb rigor, que s’obrin al diàleg i que entenguin que educar també vol dir revisar-se. La confiança social en el professorat no es reclama només: es construeix des de la coherència, la transparència i l’exigència ètica.
Alhora, les famílies han de recuperar un paper educatiu clar i assumit. L’escola no pot substituir la funció educativa familiar ni actuar com a mur de contenció de totes les tensions socials. Portar els fills a l’escola no és delegar l’educació; és compartir-la. Quan les famílies esperen que el centre resolgui allò que no es treballa a casa, el sistema es desequilibra i l’alumnat n’és el principal perjudicat. Compromís familiar vol dir posar límits, transmetre valors, donar suport a la tasca docent i confiar en els criteris professionals del centre. Vol dir participar, escoltar i dialogar, però també respectar. No tot desacord és un conflicte, ni tota exigència una amenaça. Quan la relació escola-família es basa en la sospita o en la demanda constant, es trenca el fil educatiu que l’alumnat necessita per créixer amb seguretat.
La conciliació entre famílies i docents no implica rebaixar expectatives, sinó per fer-les explícites. L’escola ha de comunicar clarament què pot oferir i què no. Les famílies han d’entendre quin és el projecte educatiu del centre i comprometre-s’hi de manera honesta. L’ambigüitat només genera frustració; la claredat, en canvi, construeix confiança.
En aquest escenari de corresponsabilitat exigent, l’administració educativa no en pot quedar al marge. El seu paper és clau, però sovint es percep llunyà en la forma i pesant en la càrrega. Massa indicacions, massa protocols i massa urgències arriben als centres sense el temps ni l’acompanyament necessari per convertir-les en millora real. Governar l’educació no és només legislar ni supervisar; és estar present, escoltar i entendre els contextos concrets. Sense proximitat, la norma esdevé soroll, i sense confiança, la càrrega administrativa erosiona el compromís dels equips educatius que ja sostenen, amb esforç constant, el dia a dia de les aules.
L’administració té el deure de facilitar marcs clars, temps de coordinació i espais de diàleg real. Però cap normativa pot substituir la responsabilitat quotidiana de les persones que eduquen i de les que acompanyen el creixement dels infants i joves. El segle XXI ens obliga a abandonar el relat de la culpa i assumir el de la corresponsabilitat.
L’educació catalana no avançarà si continuem buscant responsables únics. Avançarà quan administració, docents i famílies caminin en la mateixa direcció, amb respecte col·lectiu, però també amb exigència compartida. Educar no és agradar, ni protegir de tot, ni cedir constantment. Educar és sostenir, orientar i, de vegades, posar límits incòmodes però necessaris. Dir les coses pel seu nom.
Si volem una escola forta, crítica i humana, cal dir-ho clar: el compromís educatiu no és negociable. Ni per part dels docents, ni per part de les famílies ni encara més de l’administració. Només així l’educació del segle XXI a Catalunya deixarà de ser un ideal teòric per convertir-se en una realitat possible i només així evitarem el fracàs solitari del nostre alumnat.