Però no és pas així en el cas de l’Església. És veritat que cada vegada que hem viscut l’experiència de la mort d’un papa hem tingut una sensació d’orfandat. I no només nosaltres els creients de l’Església catòlica. També per a molts cristians d’altres confessions i fins i tot per a molts no-creients. Alguns, aquests dies, m’han vingut a expressar el seu condol, a vegades sense dir-ho explícitament ho manifesten amb la mirada, amb l’expressió de la seva cara i amb unes breus paraules: “Ha mort el papa…” Així m’ho han expressat algunes persones. Perquè la figura del papa omple no sols l’àmbit de l’Església catòlica, sinó també el cor de moltes persones, creients o no-creients.
Però la nostra no és una orfandat que porti a l’abatiment o l’enfonsament. Perquè els cristians vivim el que en diem l’esperança, aquella esperança que no defrauda, diu Sant Pau, quan és autèntica.
I el que vivim a l’Església en aquests moments reforça encara més la nostra fe en la mateixa Església i en el Senyor Ressuscitat, que és viu i hi és present. Per a moltes persones el papa Francesc, però també tots els papes i especialment els que hem tingut aquests darrers anys, han format part de la nostra vida, enmig la nostra societat secularitzada; i això és una constatació que d’alguna manera ens fa pensar que en el cor dels homes i dones d’avui hi ha enyorança de paternitat, hi ha necessitat de Déu.
Des d’aquell dia que Jesús va dir a Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva església... I tot el que lliguis a la terra quedarà lligat al cel…”, des d’aquell dia fins al dia d’avui, el papa, el bisbe de Roma, el successor de Sant Pere ha exercit el rol i la missió de vicari de Jesucrist a la Terra, de guardià del dipòsit de la fe i de la unitat, i en els darrers anys això ha comportat un indubtable lideratge moral i espiritual en el món.
I encara que això ho trobem a faltar quan es produeix una situació com la que vivim i que oficialment anomenem “seu vacant”, amb tot, la nostra fe i la nostra esperança van molt més enllà del que suposaria la manca d’un cap com podria passar en el món de la política o de l’empresa, perquè el papa és certament el cap, però és el cap visible perquè només Jesucrist Ressuscitat és el veritable cap.
Ha mort el papa Francesc, és veritat, i sentim el dolor de la separació, però sabem que no era ell qui portava la nau de l’Església, sabem que Jesús és qui la governa amb el seu Esperit Sant. I per això podem dir que la nostra esperança és verdadera perquè des d’aquell dia que va canviar al nom a Simó fins ara, sempre ha estat present el Senyor a la seva Església: “Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 28).
Alguns mitjans de comunicació m’ha preguntat quin seria el perfil que jo voldria per a un futur papa, per al papa que ha de venir. I la meva resposta ha estat sempre dir que l’Església no és una empresa multinacional, que és l’Esperit Sant qui la porta i la mou tot i les nostres mancances i foscors, i que sempre ens ha donat aquell pastor, aquell papa que en cada moment hem necessitat. I no tinc cap dubte que així ho farà ara també, com sempre ho ha fet.