Recentment, el líder del PP s’ha “ficat en un fregat” per passar-se de fidelitat amb els seus veritables amos i senyors, els dirigents de la gran patronal.
Va proclamar que era insostenible el que passava amb les baixes laborals, però el PP va intentar matisar les seves paraules en veure la polèmica que s’havia desfermat.
Nosaltres no volem matisar, volem dir que tenim un problema, però no el de la picaresca d’alguns, que no negarem que existeix en tots els àmbits de la vida, però que no pot servir per fer propostes generals perquè, si no, acabarem amb totes les prestacions públiques, que és el que a alguns els agradaria. És un joc vell i ja conegut, s’assenyala el cas anecdòtic per qüestionar el que funciona raonablement bé i perjudicar tothom, en especial la gent més necessitada.
Curiosament, mai assenyalen els grans defraudadors d’impostos i, fins i tot, acaben aprovant amnisties fiscals que són del seu gust quan governen. Però torno al tema, l’ofensiva contra el pagament de les baixes laborals no és nova, fa anys que el discurs de l’absentisme es repeteix en els dirigents patronals i creix quan la situació laboral millora per a les classes treballadores, acompanyat d’altres com que manquen vocacions laborals en els sectors que curiosament pitjor tracte laboral donen a les seves plantilles (com és de l’hostaleria). Va passar abans de la gran crisi del 2008 i torna ara, no per casualitat quan han millorat les dades d’ocupació i l’estabilitat d’aquesta. No feien tant soroll quan la precarietat i les altes taxes d’atur feien que molta gent, per por de perdre la feina, hi anés en condicions de salut que ho haurien d’haver impedit.
Aquesta és una primera valoració que volem fer, la millora del mercat laboral té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi més baixes laborals que abans i això en principi no es pot considerar dolent, ans al contrari, és una conquesta del govern progressista que saludem. El que va dir l’altre dia el Núñez Feijóo és en el fons una proposta per disciplinar les persones assalariades.
Alguns treballs periodístics parlen aquests dies que el jovent té una altra mentalitat amb relació al seu vincle laboral i està menys disposat a treballar malalt que les generacions anteriors. Potser és així i no seria tan dolent que fos veritat, i potser això té alguna cosa a veure amb la manca d’identificació cada vegada més gran de les persones que treballen amb l’empresa (o les desenes d’empreses) en què treballen (o treballaran al llarg de la seva vida). Però això també ha estat conseqüència d’un determinat model de gestió empresarial.
Però aquests no són els únics aspectes a considerar, hi ha estudis que apunten a una incidència més gran de les malalties mentals en els processos de baixes laborals, fruit d’un món cada vegada més estressant i també d’unes pràctiques empresarials que tendeixen a esprémer al màxim la seva mà d’obra. Fora bo corregir aquests mals socials, però mentre això succeeix, també convindrem que l’atenció a la salut mental és molt lluny de ser la més adequada. Si la patronal i les dretes (totes elles) volguessin anar al fons dels problemes i no assenyalar les anècdotes per desviar l’atenció cap al que de veritat els interessa a ells, que no a la societat en conjunt, potser parlarien d’obtenir recursos de les rendes més altes per millorar l’atenció a la salut mental, o de regular determinades pràctiques que cada vegada tenim més clar que afecten negativament en aquesta matèria.
Queden més aspectes, com l’envelliment de les persones que treballem (que s’ho facin mirar els que es queixen de les baixes i defensen aferrissadament allargar la vida laboral), però no volia acabar sense insistir en una de les barbaritats que va dir el senyor Feijóo, escoltant-lo qualsevol diria que la baixa laboral l’agafa la persona afectada quan vol i sense cap control mèdic. Tothom sap que no és així, però convé anar una mica més enllà.
Si els recursos disponibles pels metges i metgesses de família i les derivacions als especialistes funcionessin millor, segurament s’escurçarien les baixes, si les llistes d’espera es poguessin reduir, també. Si afegim això al tema de les malalties mentals i el seu tractament, acabem apuntant a un problema que és molt més real que el de la picaresca en les baixes: la necessitat de millorar el sistema sanitari. I ja que estem a Terrassa, val a dir que no es pot parlar d’un funcionament d’excel·lència de la nostra sanitat.