A les 12.34 hores del 28 d’abril de l’any passat, estava impartint una classe de càlcul de línies elèctriques d’alta tensió a l’ESEIAAT de la UPC. Sobtadament, es van apagar els llums i el canó de projecció que utilitzava per visualitzar la presentació de la classe d’aquell dia.
Fora de la classe, els passadissos també estaven a les fosques i vam pensar que devia afectar tota l’escola. Els alumnes em van dir que semblava que alguna cosa passava al carrer, els semàfors no funcionaven i els cotxes començaven a col·lapsar-se a la cruïlla del davant.
Durant uns minuts, vam pensar que l’apagada es limitava al barri. Però els estudiants, a través dels mòbils, em van dir que els arribaven missatges que l’apagada era molt més gran, les primeres informacions parlaven d’un “blackout” a escala de país o, fins i tot, del sud d’Europa. Com sabem ara, l’apagada va afectar fonamentalment la major part de la península Ibèrica i uns 35 milions de persones es van quedar sense subministrament elèctric de manera simultània: persones atrapades en metros, trens i ascensors; caos circulatori; impossibilitat de fer pagaments electrònics; pèrdua de gènere en supermercats; l’aturada de les cadenes de muntatge i fabricació; impossibilitat d’omplir combustible a les benzineres... i poques hores més tard, s’hi va sumar la caiguda de la xarxa de telefonia per l’esgotament de les bateries de les antenes.
Una apagada moderna no és només “quedar-se sense llum”, sinó una paràlisi quasi total de la major part de les accions quotidianes. Hi va haver milers de testimonis: Maria L., una passatgera de l’AVE que anava de Barcelona a Madrid en declaracions a TV3 i RTVE, va explicar: “El tren es va aturar en sec dins d’un túnel a prop de Guadalajara. Ens vam quedar totalment a les fosques i sense aire condicionat durant tres hores. El que va ser pitjor no va ser la foscor, sinó que els mòbils no tenien cobertura dins del túnel i no sabíem si havia estat un accident o un atac”; el Dr. Antoni R., cap de guàrdia d’un hospital gran a Barcelona, va relatar a la ràdio (RAC1) la tensió que es va viure al bloc quirúrgic: “Els generadors de l’hospital van funcionar en qüestió de segons, així que els pacients crítics no van perillar. Però tota la resta, ordinadors, l’historial clínic, les cites programades va desaparèixer. Vam haver de prioritzar les operacions a vida o mort i fer-ho tot amb paper i bolígraf, com fa trenta anys”; l’Inspector Sergi P., destinat a la sala de comandament d’una gran capital, va manifestar a “La Vanguardia” que “la primera mitja hora va ser de desconcert total. Quan cau la xarxa elèctrica, les càmeres de videovigilància de la ciutat s’apaguen de cop. Vam passar de tenir un control visual absolut dels carrers a estar totalment a cegues. No sabíem on hi havia accidents, on s’havia quedat atrapada la gent o si s’estaven produint saquejos”. Sorprenentment, tot i que aquests testimonis i molts altres poden fer la sensació d’un escenari apocalíptic de pel·lícula, el que va passar no va ser el caos. En general, el comportament de la gent va estar marcat per la cooperació, i es van organitzar fins i tot grups veïnals per fer front a urgències de persones en situacions compromeses. Podríem dir que el teixit social va aguantar bé l’impacte d’una desconnexió total de gairebé 16 hores.
Aquesta apagada representa una fita històrica elèctrica europea per la seva magnitud i perquè va posar de manifest les vulnerabilitats d’un sistema elèctric en plena transició cap a la descarbonització. Segons nombroses fons del sector elèctric, és l’incident elèctric més greu a Europa en els darrers vint anys. Aquest escrit no pretén entrar en detalls tècnics i sí animar el lector a reflexionar sobre l’incident i, per tal d’alimentar encertadament aquesta reflexió, considero important tenir en compte la informació oficial de què es disposa actualment. Hi ha dos informes oficials de referència. El primer, del 3 d’octubre del 2025, conegut com a “Factual Report” (Informe dels Fets) i publicat per l’ENTSO-E (la Xarxa Europea de Gestors de Xarxes de Transport d’Electricitat), tenia un caràcter purament descriptiu i cronològic. Tenia com a finalitat establir un consens sobre el que va passar, recollir totes les dades de telemesura, registres d’esdeveniments i cronologies dels operadors de transport de l’energia elèctrica (TSO) d’Espanya (REE), Portugal (REN) i les interconnexions amb França (RTE). En canvi, el segon i més recent informe del 20 de març del 2026, també publicat per l’ENTSO-E, n’exposava les causes. No hi va haver una causa única, sinó una combinació de factors tècnics en un moment de baixa demanda i alta producció renovable. Les plantes de generació eòliques i solars cobrien el 85% de la demanda d’energia elèctrica i, per tant, la presència de plantes convencionals (tèrmiques i nuclears) era molt baixa. Aquestes últimes aporten inèrcia i estabilitat al sistema, és a dir, el fan més robust davant de les pertorbacions que poden afectar la tensió i la freqüència de la xarxa.
Segons aquest informe, es va produir una inestabilitat de la tensió amb oscil·lacions i augments ràpids i, a causa d’aquesta baixa participació de les centrals convencionals, aquesta inestabilitat no va poder ser controlada a temps. A parer meu, en aquest informe no s’aclareix prou bé la causa primera, és a dir, què va provocar aquesta inestabilitat de la tensió. L’informe diu que hi va haver una pertorbació menor en una subestació de 400 kV i, a causa de la manca d’inèrcia en el sistema en aquell moment, es va originar una oscil·lació de tensió extremadament ràpida que al seu torn va originar l’activació de les proteccions dels parcs solars i eòlics que, en aportar la major part de l’energia en aquell moment, va fer col·lapsar el sistema. El subministrament no es va restablir fins a la matinada de l’endemà.
En aquest informe també es plantegen possibles solucions per tal que no torni a passar, entre elles, la millora del control de tensió, que obliga a una participació més activa de les renovables en la regulació de la xarxa en cas de pertorbació, augmentar l’intercanvi de dades en temps real entre els operadors de transport (la part de la xarxa amb tensions de 400 i 220 kV) i els de distribució amb tensions menors, i revisar els codis de xarxa perquè els generadors no es desconnectin tan fàcilment davant de pertorbacions transitòries.
Però, a banda de les causes tècniques que, ben segur, tenen una solució factible tècnicament amb la corresponent inversió econòmica, potser hi ha altres causes no tan factibles de solucionar. Proposo fer una mirada una mica més holística i, en aquesta línia, potser ens hauríem de preguntar quin paper juga en la nostra societat el “mantra” del creixement. El capitalisme exigeix un creixement continuat del PIB i més producció requereix més consum de recursos i d’energia. Mentre el capitalisme necessita l’expansió per no col·lapsar, la física ens indica que el creixement continu és incompatible amb un planeta finit. Per això, els defensors del decreixement avisen que cal adaptar el nostre ritme de consum a l’energia real de què disposem. Segons aquest corrent, voler créixer sempre en un planeta limitat no només és inviable, sinó un autèntic suïcidi ecològic. La paraula “decreixement” és vista pel capitalisme com a maleïda, proscrita, vedada, quasi una blasfèmia, segurament perquè el capitalisme no és compatible amb el plantejament basat en la reducció per viure millor amb menys, la priorització de les necessitats no destinant energia a la producció de béns superflus, i la justícia social fent una redistribució radical de la riquesa i el consum energètic.
En el paràgraf anterior m’he fixat en les causes. Què hi ha de les conseqüències de l’apagada? A banda de les conseqüències òbvies d’accidents personals, pèrdues econòmiques i disfuncions no tangibles, hi va haver un munt de discursos tendenciosos per part d’alguns anomenats “experts”. Discursos amb un vernís tècnic poc defensable i argumentat. L’apagada es va convertir en un “camp de batalla ideològic i polític” dividit en dos fronts, els detractors de les renovables i els defensors. Els lobbies del gas i de l’energia nuclear, i sectors polítics conservadors van utilitzar l’apagada com a argument contra la transició ecològica exigint que es frenés el tancament de les centrals nuclears a Espanya i mantenir els cicles combinats de gas. Els defensors de les renovables i els partits ecologistes hi van reaccionar ràpidament i van argumentar que el problema no és la font energètica, sinó la infraestructura de transport i distribució de l’energia, i van denunciar que hi havia anys de retard en la digitalització i instal·lació de bateries d’emmagatzematge a gran escala.
Personalment, penso que la transició energètica és irreversible, i la solució no és tornar al carbó, al gas, o continuar amb les nuclears, sinó integrar a les renovables tecnologies “grid formin” (format de xarxa) i d’emmagatzematge i paral·lelament fer-nos un replantejament de la nostra cultura del creixement continu. Com deia més amunt, l’objectiu d’aquest escrit és animar el lector a reflexionar.
Suggereixo pensar en dues lletres que afegides a tot l’escrit anterior segur que poden ajudar molt a la reflexió per l’impacte que, en aquest sentit, tindrà en un futur molt proper: IA.