No sabem si la calorada d’aquesta setmana és el preludi de l’estiu que ens espera. Abans es deia que el temps era boig. Ara, avalats per tota mena de registres i d’estadístiques, parlem de canvi climàtic.
I per si ve el pitjor es posen en marxa “plans de xoc” contra la calor.
Res més lluny de la meva intenció voler relativitzar l’evidència del canvi climàtic que viu el planeta, probablement de fa més temps del que imaginem, i si és que mai el clima havia deixat de canviar. Més complicat és el fet de diferenciar la climatologia -que és a què es referien els avis quan deien que el temps era boig- i que suposa una mirada local i a curt termini, del mateix canvi climàtic, que implica una mirada global i de durada llarga. Però ja s’entén que és difícil de diferenciar, sobretot si el vol aprofitar una cosa per defensar l’altra.
I és que la informació meteorològica ha anat seguint els mateixos passos de la resta d’informació: l’espectacularització de la notícia. Així que, dia sí, dia també, bona part d’aquesta informació consisteix, com si fóssim en una competició olímpica, en assenyalar el rècord del dia: la setmana més calorosa del segle, el mes més plujós des que hi ha registres, el primer dia que s’ha arribat als 35 ºC, la primera nit tòrrida, l’hivern més fred de l’any... També és cert que aquesta informació s’ha tecnificat amb nous recursos d’observació avançada, per bé que en voler ser més precisa també el marge de tolerància del públic és més petita, si no amb l’error, sí en la predicció. Hi ha qui vol saber si a l’ermita on es casarà, a migdia, farà o no un xàfec!
Sigui com sigui, i tergiversant la persona del verb de la cançó de Dylan, el cas és que, a més de “els temps”, també “el temps” està canviant. I, amb els canvis meteorològics a curt termini i amb els climàtics de llarg abast, la sensibilitat a la calor i al fred del ciutadà també canvia. El fred que passàvem de petits, amb sistemes rudimentaris d’escalfament de les llars, els teixits menys sofisticats –i aquells passamuntanyes tan matussers per anar a escola, que en dèiem “pràctics”–, ens feia més resistents i, no sé si més vulnerables, des del punt de vista de la salut. I a l’estiu sabíem que no es podia sortir de casa fins que la solellada ja havia passat.
Tinc la convicció que ara mateix ens hem tornat molt més sensibles a la calor i, paradoxalment, més irresponsables. I no ho dic per la més gran lleugeresa en un vestir que, gustos a part, més que minimalista és mínima. Ho dic per la reacció de les administracions a, d’una banda, preveure “plans de xoc” com ha fet l’Ajuntament de Terrassa –amb una despesa de 500.000 euros–, a més de les inversions als centres escolars de part d’altres administracions de 250.000 euros. Però, d’altra banda, les administracions ens donen tota mena d’instruccions que hauríem de considerar de sentit comú: evitar el sol a les hores de màxima calor, beure aigua abundant, protegir la pell dels rajos ultraviolats...
El comportament humà és ple de contradiccions. També climàtiques, és clar. Som més sensibles a la calor –o ens en queixem més–, i alhora ens hi exposem més que mai. Tenim més informació científica que mai, i l’administració pública ha de fer crides al sentit comú més elemental que ja practicaven els nostres avis. El temps està canviant, i amb aquest canvi, els nostres costums, hàbits, i sensibilitats, encara que no necessàriament en la bona direcció. Fa més fred, plou més, hi ha més sequera, fa més calor que mai. I és desolador veure que els qui haurien d’actuar en les qüestions de fons fan l’orni, i els que en podríem prendre consciència i actuar-hi en conseqüència esperem instruccions de l’autoritat.
Dylan cantava que “l’ordre s’ha capgirat”, i metafòricament advertia que “si creieu que val la pena la vida, i us voleu salvar, apreneu a nadar aviat, o us ofegareu”. Doncs això.