Una empresa de ceràmica consumeix gas per assolir temperatures de 1.200 °C amb les quals cou les argiles i sintetitza els seus productes. Associades a la combustió del gas, aquesta empresa emet 8.000 tones de CO2 l’any. El seu procés industrial està subjecte al Règim Europeu de Comerç de Drets d’Emissió, per la qual cosa està obligada a pagar al mercat European Energy Exchange per les seves emissions, en aquest cas per un valor aproximat de 600.000 euros anuals, a un preu de 75 euros per tona de CO2.
Aquest estiu s’han cremat 88.000 hectàrees de bosc entre la Comunitat de Madrid, Castella i Lleó i el País Valencià, que fins avui han alliberat a l’atmosfera, en només set dies, 4.840.000 tones de CO2, equivalents a les emissions de 660 empreses ceràmiques, o al doble de les emissions anuals de tota la ciutat de València, o al doble de les emissions anuals de tota la indústria ceràmica espanyola. Si una empresa o un particular emetés aquesta quantitat de CO2, estaria obligat a pagar al mercat europeu de drets d’emissió de CO2 un total de 363 milions d’euros.
La Llei estatal de Montes i les seves equivalents autonòmiques obliguen a la gestió i la neteja dels boscos. Una comunitat autònoma que no hagi mantingut nets els seus boscos, que durant lustres hagi retallat els pressupostos destinats a emergències o que mantingui els bombers en condicions precàries i mal remunerades, no paga cap quantitat, malgrat que la seva responsabilitat és evident, ni tampoc serà sancionada com ho seria qualsevol empresa europea que incorregués en aquestes emissions. D’altra banda, els incendis han colpejat principalment l’economia rural. Les pèrdues econòmiques directes s’estimen al voltant dels 800 milions d’euros.
Pel que fa a la pèrdua de capital natural, cal dir que recuperar un bosc en tota la seva diversitat requereix entre dues i cinc generacions humanes. Si als 800 milions d’euros hi afegíssim el valor del capital natural calcinat, l’impacte econòmic total podria ascendir a diversos milers de milions d’euros. Incalculable és el dany patrimonial i emocional per a dues generacions. Tot això ha succeït en comunitats autònomes on els seus responsables polítics neguen públicament, de paraula, el canvi climàtic, perquè em resisteixo a creure que, en consciència, desconeguin una realitat tan àmpliament demostrada científicament des de fa dècades i comprovada empíricament per tothom en els darrers anys.
Les elits mundials negacionistes del canvi climàtic i els seus altaveus, els polítics locals afins, saben que neutralitzar-lo significarà un canvi de model socioeconòmic que no estan disposats a acceptar, perquè formen part d’un sector social privilegiat. El seu interessat posicionament discursiu respecte al canvi climàtic els porta a la desídia en la cura dels boscos i de les explotacions ramaderes, una obligació que els imposa la llei, que perjudica greument la població, provoca danys irreversibles al medi ambient i genera unes emissions que la Unió Europea no permet. D’aquests incendis se’n deriva responsabilitat civil i penal, i tant la Fiscalia com la judicatura haurien d’actuar d’ofici perquè aquest sí que és un cas rellevant i d’interès públic.