Ahir divendres a la tarda van tornar els autocars de l’Esplai Can Palet de les colònies d’estiu. Des de fa 62 anys són puntuals a una cita que només va poder aturar una pandèmia mundial.
Després de baixar, saludar fugaçment i arramblar amb maletes i motxilles radioactives, s’asseuran a les escales del Vapor Universitari per cantar la cançó de les colònies, que cada any componen, amb els fulards, els cançoners i les seves samarretes “tye die” de colors (gràcies, tints Ibèria per resistir els embats del temps). Sembla mentida, però només la inclusió del “bro” cada tres paraules i l’omnipresència dels “mulets” et faran adonar que no han sortit d’una màquina del temps i que no estàs fent un viatge pel passat als 70 o 80 sense DeLorean… Sembla mentida, però encara el 2026 Puff és un Drac màgic…
S’han acabat les colònies i el comiat farà brollar les emocions i les llàgrimes per les bones estones passades, ja amb melancolia, però també amb la promesa de tornar l’any vinent… Sense oblidar les dedicatòries als cançoners, aquell llibret del qual no hi ha PDF, ple de bones paraules i avui dia, també d’adreces d’Instagram i números de mòbil.
Els propers dies seran de sobredosi de llit per als que tornen, de síndrome d’Estocolm per les companyes i companys, d’allau d’anècdotes a velocitat x 1.5, i de desfer motxilles i fer treballar de valent les rentadores… de tornar a aterrar a casa a noies i nois més silvestres però també més socials, més madurs i més lligats als seus barris i la seva gent.
Les colònies de l’esplai sempre han estat el gresol on conflueixen les diferències, els camins... Una espècie de Nàrnia d’on s’entra i se surt en dues setmanes. Una taula rasa on totes i tots són iguals: vinguis d’on vinguis, visquis com visquis, parlis com parlis i tinguis el que tinguis, una barreja real on es forgen amistats que semblarien impossibles i vincles que duren tota la vida.
Aquesta és la història de Can Palet i també la d’altres esplais que encara resisteixen com la Gàl·lia envoltada de romans. En un espai que han ocupat colònies d’idiomes, de futbol, de programació i darrerament inclús d’algunes escoles… però que no fan ni faran la funció social d’aquestes entitats.
L’esplai és un llegat cultural de la nostra terra, beu de l’essència de l’associacionisme que va construir la nostra societat, de la cultura de barri, de la virtut que ens va fer créixer… Potser ens cal adonar-nos socialment que estimar la terra va més enllà de les banderes i les llengües també és el llegat humà, cultural i les seves entitats.
La realitat és que, malgrat que uns pocs sobreviuen, la mercantilització del lleure –i sigui dit també la sobreprotecció a la qual sotmetem a la canalla que ens fa pensar que no poden sortir de casa més d’una nit fins als 18– fa que les colònies i els esplais corrin el perill de convertir-se en unes rara avis, una espècie en extinció per manca d’infants.
Jo vaig tenir el privilegi d’anar-hi de petit i he tingut la sort de poder portar les meves filles, estic convençut que és un espai que forja millors persones, però que també cal cuidar com a societat.
Si tenen dubtes l’any vinent i s’ho volen mirar amb pragmatisme… pensin que només per tenir dotze dies la canalla aïllada de telèfons pantalles, xarxes socials i “scrolling” compulsiu ja val la pena fer-hi l’aposta… Qui hi va repeteix.