Hi ha dades que no per sabudes deixen de ser preocupants. L’absentisme laboral, especialment el vinculat a la incapacitat temporal, ja supera els 35.000 milions d’euros anuals si se suma la despesa pública i el cost assumit per les empreses.
Equival aproximadament a dos mesos i mig de la nòmina total de pensions contributives a Espanya.
Entre 2021 i 2025, les baixes mèdiques han crescut un 70,63% a Espanya i un 74,89% a Catalunya. No és una anècdota conjuntural, sinó una tendència que tensiona les empreses, el sistema sanitari i la Seguretat Social.
L’edat hi introdueix matisos. Les persones treballadores de 16 a 35 anys concentren més processos de baixa, amb un increment del 166,43%. També ha canviat el pes de les patologies: els mals musculoesquelètics i les àlgies continuen sent centrals, però la salut mental ja és una de les principals causes de jornades perdudes. Les àlgies representen el 32,6% dels dies de baixa i la salut mental, el 18,4%; juntes superen la meitat de les jornades no treballades.
La dimensió empresarial també importa. A les empreses grans, l’índex d’incapacitat temporal supera el 5,5%; a les pimes se situa al voltant del 3%, però l’impacte organitzatiu és més sever: substituir, reorganitzar torns o mantenir la producció és molt més difícil. El problema no afecta tothom igual, però afecta tothom.
Cal dir-ho amb claredat: una baixa mèdica és un dret i una garantia bàsica de protecció social. El primer error seria criminalitzar qui emmalalteix; el segon error seria ignorar una dinàmica que compromet productivitat, competitivitat i sostenibilitat.
La responsabilitat és compartida entre govern, comunitats autònomes, empreses, patronals i sindicats. Per tant, la solució també ha de ser compartida.
Des de l’àmbit públic cal reforçar l’atenció sanitària i reduir les llistes d’espera; abordar seriosament la salut mental, sobretot entre els joves; agilitzar les revisions mèdiques en processos llargs; reforçar la coordinació entre serveis de salut, INSS, mútues i inspecció mèdica; i revisar el repartiment dels costos empresarials durant la incapacitat temporal. No sembla raonable exigir més adaptació a les empreses i traslladar-los costos creixents sobre processos que depenen del sistema públic.
Patronals i sindicats també tenim marge d’actuació. El debat no es pot bloquejar per les paraules. Si la paraula “absentisme” incomoda, parlem d’hores d’absència, jornades no treballades o incapacitat temporal. Però acordem el que és essencial: hi ha un problema real i creixent.
La negociació col·lectiva pot aportar instruments útils i equilibrats: revisar els complements d’IT en contingències comunes; facilitar la mobilitat funcional per cobrir necessitats puntuals; incorporar obligacions efectives en prevenció de riscos psicosocials, i dissenyar incentius vinculats al treball efectiu, sense penalitzar situacions protegides.
Les empreses també poden actuar de manera immediata. No poden resoldre soles un problema estructural, però poden millorar els seus indicadors si gestionen millor la salut, el clima laboral i l’organització del treball.
Això implica facilitar circuits ràpids de diagnòstic i tractament, sigui mitjançant assegurances privades o acords assistencials; implantar procediments de seguiment dels processos amb confidencialitat i respecte; formar els comandaments intermedis per tal de millorar el clima laboral; donar un paper real a la prevenció psicosocial, i adaptar temporalment el lloc de treball quan sigui viable.
L’absentisme no té una solució màgica, però exigeix una resposta col·lectiva, rigorosa i sostinguda. Protegir el dret a emmalaltir és irrenunciable, però també ho és gestionar millor els recursos, reduir els temps d’espera, reforçar la prevenció i crear incentius adequats. Perquè quan l’absentisme creix sense control, no hi perd només l’empresa: hi perdem tots.