Carles Codina Verdaguer, professor d’Història i Geografia a l’Institut Montserrat Roig de Terrassa
Des que l’Estat d’Israel va començar la venjança contra el poble palestí per la matança de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, que va deixar 1.195 víctimes mortals i el segrest de 251 israelians, les veus que han titllat de genocidi el contraatac d’Israel han augmentat exponencialment.
Les darreres dades aportades pel Ministeri de Sanitat de la Franja de Gaza xifren els morts en més de 55.000, el 33% de les quals són menors, i hi ha més de 132.000 ferits. Es calcula que el 90% dels seus 2 milions d’habitants han estat desplaçats i que els 150.000 edificis i infraestructures destruïdes suposen 50 milions de tones de restes.
Les raons per utilitzar el terme “genocidi” tenen un sentit tant moral com legal, sobretot pel que fa al dret penal internacional. Des d’un punt de vista moral i humanitari, definir com a “genocidi” els actes de barbàrie comesos contra població civil és una manera de fer que la comunitat internacional accepti que els crims perpetrats són “el crim dels crims”, expressió que consolida la primacia del genocidi com a crim contra la humanitat i que va aparèixer per primera vegada a la sentència del 2 de setembre del 1998 del Tribunal Penal Internacional per Ruanda. Des d’un punt de vista jurídic, la història del terme “genocidi” pot ajudar a aclarir per què és tan rellevant que s’apliqui a les accions militars d’Israel contra la Franja de Gaza i la seva població.
El terme “genocidi” és un neologisme que combina el terme grec “genos” (raça o poble) i el sufix llatí “-cidi” (derivat de “caedere”, matar). “La matança d’un poble” apareix com a terme acabat d’encunyar per primera vegada al llibre “El poder de l’Eix en l’Europa ocupada” per l’advocat polonès Raphael Lemkin (1900-1959). El 1939 va fugir de Polònia quan va ser ocupada per l’Alemanya nazi sense poder endur-se els seus pares amb ell ni a la resta dels 47 membres de la seva família que van morir als camps d’extermini. L’obra va ser publicada el 1944 als EUA i hi feia una anàlisi exhaustiva de les polítiques nazis dirigides a aniquilar el poble polonès i el jueu. La repercussió del terme va ser prou gran perquè les acusacions l’utilitzessin contra els nazis jutjats a Nuremberg el 1946, però la sentència condemnatòria dels jutges, en contra del que popularment es creu, no va fer servir el terme “genocidi” per referir-se als crims contra la humanitat perpetrats pels nazis. A finals del mateix 1946, l’Assemblea General de l’ONU va utilitzar “genocidi” en la resolució 96 per primera vegada, i el va definir com “una negació del dret d’existència a grups humans sencers” i “Afirma que el genocidi és un crim del Dret Internacional que el món civilitzat condemna i pel qual els seus còmplices hauran de ser castigats”. Lemkin va formar part del grup de treball del Consell Econòmic i Social de l’ONU per preparar un projecte de conveni que hauria de ser ratificat per l’Assemblea General el 1948 amb el títol “Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi” i que va dirigir la jurisprudència internacional pel que fa als crims de genocidi i contra la humanitat fins a l’aprovació el 2001 de l’Estatut de Roma per part de la Cort Penal Internacional.
De l’aprovació de la Convenció el 1948 en va sorgir el Tribunal Penal Internacional amb seu a la Haia. Però és a l’Estatut de Roma, a l’article 5, on es defineixen i es posa ordre als crims que són competència del TPI, competència limitada “als crims més greus de transcendència per la comunitat internacional en conjunt: a) El crim de genocidi; b) Els crims de lesa humanitat; c) Els crims de guerra; d) El crim d’agressió.”. A l’article 6 es defineixen els casos que poden ser entesos com a genocidi: “A efectes del present Estatut, s’entendrà per “genocidi” qualsevol dels actes mencionats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir totalment o parcialment a un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal: a) Matança de membres del grup; b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; c) Sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que impliquin la seva destrucció física, total o parcial; d) Mesures destinades a impedir naixements en el grup; e) Trasllat per la força de nens del grup a un altre grup”.
Lemkin va dedicar els darrers anys de la seva vida a treballar amb diversos països com Egipte i Algèria per tal que incorporessin a la seva legislació la prohibició del genocidi. Va morir d’un atac de cor a Nova York, pobre i sense reconeixement. I li va arribar pòstumament quan, malauradament, el terme genocidi va tornar a formar part de la terminologia als mitjans de comunicació per jutjar els crims de la Guerra dels Balcans i de Ruanda dels anys noranta. I ara, de nou, el terme torna a ser de rabiosa i indignant actualitat.