Què és el primer que et ve al cap mirant enrere quan tu i la Mireia Camats vau decidir crear Mi Compañero de Viaje? Si miro enrere, em sento molt emocionada i sorpresa a la vegada per tot el que hem aconseguit. Quan vam crear l’associació no ens imaginàvem, ni de bon tros, que arribaríem tan lluny. Sí que teníem clar que volíem donar suport a joves i recaptar diners per col·laborar en la recerca, però mai vam pensar que el projecte creixeria tant. Sorprèn molt, deu anys després.
Què recordes d’aquells inicis? Teníem molta il·lusió i moltes ganes. Pensàvem que el projecte ajudaria molts joves que passen pel mateix que nosaltres vam viure. A nosaltres ens hauria agradat tenir el suport d’una persona jove que estigués passant pel mateix. La por més gran era: com arribarem a tota aquesta gent? Com ens coneixeran? Com aconseguirem que confiïn en nosaltres o que col·laborin amb la recaptació de fons? La Mireia era molt més optimista: “Ja veuràs que sí!”, sempre deia ella. Jo era més prudent. Recordo que la primera comanda de 150 polseres em semblava enorme, però es van vendre en una setmana. Aquell moment ens va demostrar que, malgrat els dubtes, hi havia molta gent disposada a ajudar.
Per què el nom Mi Compañero de Viaje? Perquè per a nosaltres el càncer era, i és, un company de viatge per a tota la vida. Encara que et donin l’alta, sempre hi ha revisions, sempre queda el record i la teva vida canvia completament. Volíem un nom que definís què significava per nosaltres haver passat per aquesta malaltia. I aquest nom ho explicava molt bé.
Com descriuries el teu camí amb la Mireia? Va ser un camí molt curt, malauradament. Jo coneixia la Mireia de vista, teníem amics en comú, però un dia que vam quedar per fer un cafè i explicar-nos què vivíem… aquell dia ho va canviar tot. A partir d’aquell cafè del 2015 vam posar en marxa l’associació i tot va començar a rodar molt ràpid, gairebé com una bola de neu que no para de créixer. La Mireia ens va deixar dos anys després. Va ser molt poc temps, però la nostra relació va ser tan especial que no l’he tornat a sentir amb cap altra persona. Ella va ser essencial per a l’associació.
Per què és tan important que els joves amb càncer tinguin un espai per compartir les seves vivències amb persones de la mateixa edat? Perquè no són nens ni són adults. Si tens més de 18 anys se’t considera adult, però les teves preocupacions no tenen res a veure amb les d’una persona adulta amb fills, feina estable i una vida ja estructurada. Quan ets jove estàs en un moment vital d’energia, d’activitats, d’amics, de plans, de descobriment… i de sobte tot s’atura. Les preocupacions també són diferents: l’aspecte físic, les relacions, anar aquí i allà... Un nen de 6 anys vol jugar; un jove té altres inquietuds. Era important visibilitzar que són un col·lectiu amb necessitats específiques.
Com treballeu des de l’associació? Hem tingut diverses etapes, però sempre amb dos pilars: el suport als joves amb càncer i la recaptació de fons per a la recerca. En la part de suport, vam crear diferents línies. Una era l’acompanyament testimonial: joves que ens contacten i a qui podem ajudar de manera individual, sigui per telèfon, videotrucada o presencialment. També vam crear el grup d’ajuda de joves amb càncer, en col·laboració amb Oncolliga, per parlar de temes que ens preocupaven: nutrició, relacions, aspecte físic, ansietat… Era un espai per compartir i sentir-se part d’un grup. Després vam impulsar projectes de visibilització del càncer en joves i, paral·lelament, la part de recaptació de fons: vam començar amb les polseres solidàries, però després han arribat dessuadores, samarretes… Cada any intentem fer algun projecte amb alguna empresa. I evidentment tenim el sopar anual, que combina celebració i recapte.
Després de tot el que has viscut, què diries que has après? Haver passat aquesta malaltia és un abans i un després. Sona molt típic, però aprens a valorar la vida d’una altra manera. T’adones que el temps passa molt ràpid, que un dia hi ets i l’endemà potser no. Vaig aprendre a valorar les petites coses. Durant un any no podia ni aixecar un got d’aigua. Quan ho vaig poder tornar a fer, plorava d’emoció. Anar a fer un cafè amb els amics, que sembla el més normal del món, era impensable. Donem per fet massa coses, i crec que hem de valorar el que és essencial.
I com imagines el futur de Mi Compañero de Viaje? M’agradaria que joves que avui estan passant la malaltia, quan acabin el tractament, es vulguin sumar al projecte i l’ajudin a continuar. Jo tinc 33 anys; hi ha gent que ja no em considera tan jove. Seria bonic que noves generacions entressin, aportessin les seves vivències i mantinguessin viva l’associació.
