Fa massa anys que ens etzibem la frustració a compte de l’1-O i, en canvi, al calaix dels aprenentatges hi hem generat ben poca cosa.
Per això, quan sento allò d’“ho tornarem a fer!”, sense més ni més, em sembla ensopegar amb la mateixa ingenuïtat que ens va fer perdre.
Com deia aquell: “Si volem obtenir resultats diferents haurem de fer coses diferents”. Em sorprèn, per exemple, encara avui, que mantinguem la confiança, sense matisos, en la “democràcia liberal” espanyola i europea, malgrat les experiències galdoses dels últims decennis.
El 15-M va acabar diluint la mobilització d’una generació de joves en una alternativa de govern, creient que l’Estat i el seu “deep” se subordinarien a la democràcia parlamentària espanyola. A Grècia, el govern de Syriza va convocar i guanyar un referèndum per combatre les dures condicions imposades pels creditors per continuar finançant el país, confiant que la “democràcia liberal” europea tractaria Grècia amb el mateix capteniment que la va portar a mobilitzar recursos públics per preservar l’estabilitat del sistema financer. Catalunya va construir un procés basat en el dret a l’autodeterminació, pensant que la “democràcia liberal”, sobretot l’europea, acabaria accedint a negociar un referèndum vinculant per a Catalunya.
Doncs bé, els resultats van ser els següents: els joves republicans espanyols, en confondre govern i Estat, tan sols van aconseguir fer pessigolles a la “casta”. La Grècia de Syriza, en creure que la “democràcia liberal” europea es basava en el bé comú, va deixar desarmada i a la misèria la seva classe treballadora. I la Catalunya sobirana del 80%, en creure que Europa ens salvaria de la més que imperfecta democràcia espanyola, ens ha portat a 9 anys de repressió i desorientació política.
I és que això del poder no va tan sols de democràcia. Va de qui té més força per imposar el seu programa. La democràcia en abstracte no ha existit mai. La democràcia esclavista grega era tan sols per als ciutadans lliures. Avui, la “democràcia liberal” està al servei d’una minoria de poderosos i té el seu límit en els seus interessos. Per tant, circumscriure’s a la seva democràcia, intentant construir “de la llei a la llei” i sense tirar cap paper a terra, esperant que respectin la nostra dissidència democràtica, és anar amb el lliri a la mà.
Arribats aquí, la pregunta seria: i d’on traiem la força necessària per guanyar?
La seva força prové del control de tots els ressorts de l’Estat, també de l’economia, dels mitjans... del “quien pueda que haga” d’Aznar. I nosaltres tenim el que hem tingut sempre: la força imparable de la gent autoorganitzada i decidida. Una força que no ha parat d’enderrocar règims opressors, però que no se n’ha acabat de sortir a l’hora de construir sòlides democràcies de la majoria. En el nostre cas, aquesta hauria pogut ser i podria ser encara la República catalana.
Com deia en Xavier Vendrell: “Per a la propera vegada, que ens avisin de fins on estan disposats a arribar”, i jo hi afegeixo: “En qualsevol cas, no els esperem”. El pròxim embat que ens trobi organitzats, de baix a dalt, tant els del “sí” com els del “no”. Uns i altres havent interioritzat que haurem de defensar el referèndum i el seu resultat de qualsevol agressió antidemocràtica, fins a assolir el control del territori de forma tan dialogada com ens permetin. Ai las! Aquesta estructura d’Estat se la van descuidar.