Ho hem tornat a fer: l’ESEIAAT de la UPC a Terrassa comença el curs amb les aules plenes, tant de grau com de màster. La notícia d’inici de curs, però, ha estat la publicació del controvertit informe PISA.
Enguany hem tornat a veure els estudiants arribant a les jornades d’acollida destinades a acompanyar-los en el primer contacte amb la universitat. Eren allà, amb una barreja de neguit i entusiasme i, curiosament, no es veia a ningú prenent notes del que s’anava dient. (Tots som fills de la generació PowerPoint, què hi farem).
En el discurs de benvinguda els parlava amb agraïment que ens haguessin escollit per fer els seus estudis. Els deia que som una institució que creu en l’excel·lència, i que l’excel·lència no té dreceres: que cal esforç, honestedat i actitud crítica. Els deia que compartiríem quatre anys intensos, que la cursa no seria senzilla.
Els deia que la muntanya feia tres mil metres i que no podíem fer-la més baixa, però que allà seríem nosaltres per ajudar-los en tot aquest camí.
En finalitzar, em vaig quedar reflexionant sobre el significat de l’excel·lència. L’excel·lència no és una qualificació. L’excel·lència obliga a saber pensar, qüestionar, contrastar, decidir i assumir la responsabilitat de les decisions preses. Perquè arribarà un moment en què, com a professionals, les decisions que prenguin no tindran només una dimensió tècnica: tindran també conseqüències sobre les persones, sobre la societat i sobre el medi ambient. I hauran de ser capaços d’incorporar aquesta responsabilitat a la seva manera d’exercir la professió.
Per assolir aquesta excel·lència no hi ha dreceres, perquè està més fonamentada en les actituds que en les aptituds; parla més de com som que del que sabem fer. I com que aquesta excel·lència no es pot improvisar, vol dir que cal treballar, i molt. I aquí és on es fa necessària la referència al recent informe PISA, que torna a posar sobre la taula les dificultats del nostre sistema educatiu i, particularment, els resultats en comprensió lectora, matemàtiques i ciències.
Des de la mirada del director de l’ESEIAAT de la UPC –una escola amb més de 4.500 estudiants, 10 graus i 10 màsters–, aquesta realitat ens interpel·la directament. Ens obliga, encara més, a destinar recursos al suport acadèmic i a l’acompanyament de l’estudiantat, especialment en la transició cap als estudis universitaris i davant les dificultats que també observem quan arriben a les nostres aules.
Però no podem abaixar l’exigència per compensar aquestes dificultats. El repte és precisament el contrari: mantenir l’exigència i, alhora, proporcionar més eines perquè tots els estudiants puguin assolir-la. El professorat està absolutament compromès amb la formació dels nostres titulats i, no sense esforç ni exigència, acaben per assolir els resultats esperats. No és casualitat que, després, les dades ens parlin d’un 98% d’ocupació i d’uns titulats àmpliament reconeguts pel mercat laboral, tant al nostre país com a l’estranger.
La setmana passada, coincidint també amb la publicació de l’informe PISA, una xarxa formada per 27 directors i degans de facultats científiques i escoles politècniques catalanes vam publicar una nota en mitjans de comunicació. Hi expressàvem la nostra preocupació per les dificultats creixents amb què una part de l’estudiantat arriba a la universitat. Les mancances de comprensió lectora i pensament matemàtic abstracte, i altres coneixements fonamentals representen un obstacle en el camí cap a l’excel·lència a la qual aspirem. L’article no pretenia culpabilitzar el sistema, encara menys als estudiants: volia posar sobre la taula una realitat que observem.
El fet que ens hàgim coordinat 27 directors, directores, degans i deganes posa de manifest, com a mínim, dues coses. La primera, que aquesta preocupació és àmpliament compartida. La segona, que necessitem reforçar els vincles i la coordinació entre les diferents etapes educatives, també entre el batxillerat i la universitat, perquè la formació dels nostres joves no pot entendre’s com una successió de compartiments estancs.
Precisament per això, el comunicat acabava allargant la mà, amb voluntat de col·laboració, per contribuir a revertir una tendència que posa en risc la capacitat del país per afrontar els reptes futurs.
I acabo novament adreçant-me a aquests 750 estudiants nous que enguany comencen a l’ESEIAAT: Catalunya necessita més científics i més enginyers, sí, però sobretot necessita bons científics i bons enginyers competents, honestos, reflexius, crítics i conscients de la responsabilitat que la societat dipositarà en les seves decisions. Serà un goig i un privilegi treballar en aquesta direcció.